A quatre mesos de les eleccions

24 gener 2019 01:00h

Hi ha moments del dia en què volguera contradir el poeta anglés John Donne i sentir plenament que soc un individu que ha aconseguit ser una illa, que he dimitit com a membre de la humanitat. La humanitat és un club en el qual accepten qualsevol individu, per poc recomanable que siga la seua companyia.

En nàixer ja formes part d'un grup social, d'un estat, i poc pots fer per tal de canviar-ho. Les coses són com són, a penes hi ha marge de maniobra per a gaudir de llibertat real, no d'eixa col·lecció de succedanis que ens intenten vendre des dels mitjans.

En contra de la teua llibertat i de la de tots treballen els operaris del sistema. A cada instant has d'anar defenent-te d'entabanadors especialistes en la manipulació del llenguatge que, per una banda, et retallen drets i, per l'altra, et roben la cartera, una i totes les vegades que els calga.

Hi ha una tal falta d'honestedat que ja passa desapercebuda als ulls de qualsevol ciutadà. Hem perdut la capacitat de reaccionar davant dels escàndols que ens envolten. Trobe que la brutícia no fa olor si s'oculta sota una ensenya.

Hi ha moments del dia en què òbric un diari, em connecte a internet o pose la televisió i assistisc astorat a l'espectacle dels il·lusionistes de la política, en la seua majoria una tropa d'individus mediocres, egoistes, que es mouen per interessos i al dictat que els marquen des dels seus laboratoris d'idees. Una tropa liderada per individus sectaris que no coneixen el que és l'esforç per aconseguir una fita, com ara traure's una carrera universitària; per aprenents d'autòcrates de rostre immutable, amb somriure de hiena, imitadors d'Alí Babà i els quaranta ministres que ens roben mil i una nits; per actorets amb set vides polítiques sense tremp ni talent; per productes del màrqueting de la rosa descolorida. Personatges grisos que ens entretenen amb els seus combats de fireta, amb les seues fal·làcies, algunes producte de la seua ment febril (amb un apartat especial per als valencians). No parle ja de la premsa adotzenada que més que fiscalitzar el poder és un dels seues tentacles.

Són moments en els quals m'adone que visc immers en un país surrealista (molt més que la majoria), amb una lògica que em costa d'entendre i que no vull fer meua.

Hi ha dies, certs dies, en què no volguera tindre la poca educació que em van donar i, així, posar el nom real a cada cosa i dir amb contundència l'adjectiu que es mereix tota aquesta colla.

Hi ha moments del dia en què sé que no soc una illa i sent que les campanes una vegada més doblen per mi perquè forme part de la societat. Una societat en crisi, temptada pel feixisme i l'autoritarisme de nou cuny i a quatre mesos de diverses eleccions. Que Déu ens agafe confessats!

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next