El dol

25 gener 2019 01:00h
Käthe Kollwitz

"Estic treballant en una petita escultura que s'està convertint en alguna cosa semblant a una Pietat. La mare, asseguda, té el seu fill mort estès entre els genolls, sobre la falda. Ja no hi ha dolor. Només reflexió". Feia vint-i-tres anys que Peter, el seu fill, havia mort a la Gran Guerra, quan Käthe Kollwitz va escriure aquesta nota al seu diari. L'artista, que havia vist com tantes mares perdien els infants i que havia traslladat als gravats aquella dura realitat de la classe proletària, hauria d'enfrontar-se a un colp tan terrible pocs anys després. En Dona amb xiquet mort, del 1903, els dos cossos nus es fonen literalment: ella estreny amb força la criatura inerta, amb el cap penjant enrere, i enfonsa el rostre al seu pit, i s'hi recargola amb braços i cames. Braços i cames poderosos que no han pogut fer res per salvar-lo. Les mans grans i nuoses el premen com si volgueren que retornara al seu si. I els peus descalços apareixen impúdicament en primer terme; uns peus que remeten als que Caravaggio també mostrava de manera directa i que tant de rebuig provocaven per indecorosos en els àmbits benpensants. Igual que en cas del pintor de les tenebres, els peus vulgars que Kollwitz presenta ens fan veure, malgrat l'atemporalitat, la manca de referents espacials i el dramatisme de l'escena, la misèria extrema d'aquestes persones. En aquest període, no fou l'única estampa en què va abordar el tema, però pot ser que siga la que traspua una emoció més intensa.

Käthe Kollwitz, 'Dona amb xiquet mort', 1903. Aiguafort

El 1914, Peter, de divuit anys, queia en la primera batalla d'Ieper, a Flandes occidental, i, de seguida, ella es posava a elaborar un conjunt escultòric que, el 1932, s'instal·laria al cementiri alemany d'Esen Roggeveld, també a Flandes. En El dol dels pares, l'artista medita sobre la soledat i la sensació d'absurd que hi roman després de la pèrdua d'algú estimat en un conflicte bèl·lic. Agenollats, el pare mira enfront, cap a la tomba del fill, amb els braços creuats, impotent, i la mare, encorbada, el cap cot, es cobreix amb un mantó, incapaç de suportar el sofriment. Kolwitz no pretenia dur a terme un monument íntim, sinó llançar un missatge polític d'acord amb les seues idees antimilitaristes i pacifistes. En aquest sentit, les figures de granit es van col·locar d'esquena a l'entrada al recinte, d'esquena al món, a fi que els familiars, que havien de passar entre les dues, les veren de front quan isqueren, una vegada finalitzada la visita.

Käthe Kollwitz, 'El dol dels pares', 1914-1932. Granit. Cementiri dels soldats alemanys, Vladslo, Flandes

El 1956, una part de les restes dels combatents germànics (més de 25.000 joves) es van concentrar en una necròpolis a tres quilòmetres de la ciutat flamenca de Vladslo, i les escultures es van canviar de lloc sense respectar les intencions originals. Ara, davant seu, s'estenen les sepultures col·lectives –les despulles de Peter reposen junt amb les d'altres dènou soldats– cobertes amb làpides negres –en contrast amb les britàniques, blanques– en què consten els noms. Posteriorment, s'han dut a terme diverses còpies de l'obra –la primera, el 1959, per al memorial dedicat a les víctimes de les Guerres Mundials a les ruïnes de l'església de Sant Alban, a Colònia, i la segona, el 2014, per al cementeri de guerra de Rjev, a Rússia, on el seu net Peter (1921-1942) va ser soterrat en una fossa comuna–, un fet que n'evidencia la validesa i la universalitat.

Käthe Kollwitz, 'Mare amb fill mort', 1937-38. Bronze. Neue Wache, Berlín

Un poc més endavant, Kollwitz executava Mare amb fill mort, la peça de bronze mencionada a l'inici arran d'una anotació al seu dietari. Una peça de dimensions reduïdes de la qual, el 1993, l'escultor Harald Haacke va fer una rèplica quatre vegades més gran, per encàrrec del canceller Helmut Kohl, a fi d'ubicar-la a la Neue Wache (la Nova Guàrdia), un edifici neoclàssic de la capital alemanya construït per l'arquitecte Karl Friedrich Schinkel el 1816. Un edifici que, després que el restauraren el 1960, es va convertir en un monument a les víctimes del feixisme i el militarisme, i s'hi van soterrrar les restes d'un soldat desconegut i les d'una víctima anònima d'un camp d'extermini nazi. Amb la caiguda del mur de Berlín, es va dedicar a les víctimes de les guerres i el despotisme, i, sota la lluerna circular oberta, al bell mig d'una enorme sala de parets llises i sense cap mena d'ornament, es va col·locar l'anomenada Pietà de Kollwitz. Allí, exposada a la pluja i a la neu, la mare, asseguda, sosté el fill que, arraulit entre les cames, recolzat al ventre, sembla dormir plàcidament. Ella el contempla i prova d'agafar-li la mà, o d'acariciar-li-la si més no, en un últim intent per retindre'l. Com sobreviure al fill que en plena joventut se'n va anar a la guerra per defensar la pàtria i va perir, potser, en una d'aquelles trinxeres fangoses i fredes que creuaven mig Europa?

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next