Qui dia passa, any empeny - 28 de gener

28 gener 2019 01:00h

Diuen les persones que ho entenen, i jo m’ho crec, que la capacitat d’oblidar ofenses és un signe de bona salut mental perquè quan els mals records s’enquisten en la memòria, la nostra voluntat ja no actua lliurement, sinó condicionada per la nostra prevenció contra possibles ofenses noves. Potser per això, la nostra memòria s’assembla sovint a un espill on veiem reflectides imatges falses del nostre passat. Però l’oblit absolut, l’abolició dels mals records, tampoc no ens ajuda a conservar una salut mental equilibrada i, en conseqüència, no resulta fàcil oblidar alguns episodis de la nostra vida, individual o col·lectiva, que ens han afectat profundament com a persones o com a poble: una mort, una traïció, una època fosca, una tragèdia que s’hauria pogut evitar...

Ara que la precampanya electoral quotidiana, la de cada dia, ha començat a convertir-se en un infern de promeses difícils d’acomplir, de guerres fratricides per ocupar un bon lloc en les llistes i de desqualificacions de l’adversari llençades sense temor de déu, amb l’única intenció d’arrapar uns quants vots caiga qui caiga, no ens convindria oblidar alguns episodis de la història recent, com ara l’anomenada batalla de València, l’anticatalanisme convertit en argument contra les aspiracions d’una gran part de la societat valenciana o l’ús de la violència institucional, secreta o a cara descoberta, per resoldre qualsevol problema social.

Tal dia com hui de l’any 2004, molt abans que “el procés” esdevinguera un argument recurrent del nacionalisme espanyol contra les reivindicacions legítimes de qualsevol col·lectiu, el president de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall, va forçar la dimissió de Josep-Lluís Carod-Rovira, que havia estat conseller en cap del primer govern català d’esquerres després de la República perquè, fins aquell moment, sempre havia governat la coalició de dretes encapçalada per Jordi Pujol.

Uns mesos abans, Carod-Rovira s’havia entrevistat, en secret com és lògic, amb alguns membres d’ETA amb la intenció de pactar una treva anticipada a Catalunya i aquell gest li va costar molt car. L’acusaren de connivència amb la banda armada i de coses pitjors, com ell mateix ens va contar, a unes quantes persones de confiança i a mi mateix, durant un sopar memorable a Sueca que, com és natural, no podrem oblidar mai.

Ara, o més ben dit des de fa uns anys, Pasqual Maragall és un home sense memòria, víctima de la terrible malaltia degenerativa d’Alzheimer contra la qual ell i, sobretot, la seua família i els seus amics íntims, treballen des de la fundació que porta el nom de l’expresident. Alguns columnistes de prestigi opinen que, si Maragall no patira aquesta malaltia, hauria pogut intervenir en el procés i que, probablement, tot aquest desgavell hauria evolucionat d’una altra forma. 

No ho sabrem mai, per desgràcia; però l’exemple de Maragall que, com tantes altres persones, va perdent memòria lentament, i l’actitud de Carod-Rovira, que va desaparéixer del mapa per no molestar i abandonà una carrera política solvent en benefici de la col·lectivitat, ens haurien d’ajudar a esforçar-nos per no perdre la memòria, a ajudar els nostres semblants perquè la conserven i a procurar que l’espill on veiem reflectida la història recent no deforme la realitat.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next