Àlbum

27 gener 2019 01:00h

Faig un cafè al carrer Serrans i veig passar la primera fallera de l’any. Va acompanyada d’un xicot que duu una càmera fotogràfica de professional, amb un objectiu gros i una bossa al muscle que m’afigure tota plena d’adminicles. Pressupose que acudirà a alguna mena d’acte i que, a partir de hui, això començarà a ser habitual. Vull dir, trobar falleres pel carrer quan menys t’ho esperes. Inesperadament, una dona fa aturar la fallera i, amb gestos, tot mostrant‑li el telèfon mòbil que porta, li demana de fer‑li una fotografia. No és una dona d’ací. És una turista. Les xiques del supermercat, amb uniforme verd, s’ho miren tot a través del vidre mentre reposen aliments als prestatges. L’acompanyant de la fallera se’n separa per no embrutar la imatge, però la dona de fer feines amb bata de ratlles fines verticals de color rosa ix en aquell moment per la porta de l’edifici que hi ha darrere, comença a treure brillantor al pom daurat com cada dia i queda tot just emmarcada per la càmera del mòbil. La fallera fa un somriure vermell i jo em demane què en deu pensar la turista anglesa, d’aquella vestimenta, d’aquella incongruència tèxtil en un dia qualsevol i a una hora qualsevol. Però vés a saber quin és el concepte d’elegància de l’anglesa. I si dic que és anglesa és perquè, amb el pas dels dies, i a còpia de veure els ramats de gent que els autobusos perboquen a hores fixes en les torres de Serrans, comence a endevinar les nacionalitats per la indumentària, pels trets físics, pel capteniment. Els nòrdics van amb sandàlies i amb màniga curta, invariablement, faça fred o calor. Els italians parlen italià en veu alta. Els orientals, bé, són fàcils de distingir, i sovint duen un guia que enlaira un bastó o un paraigua. N’arriben un bon grapat, uns minuts després d’anar‑se’n la fallera, amb guia i paraigua de color verd. Unes dones s’aturen a fer-se fotografies tot just a la vora de la taula on prenc el cafè, amb les torres al fons. Fan posturetes i somriuen, primer, les tres juntes, després, per parelles, més tard, una per una. I en acabar, riuen i corren, corren amb aquelles passes apressades i petites a la cacera del paraigua verd. I em fan tendresa, ves per on. Pel riure, potser, pel capteniment jovenívol, perquè semblen amigues, no ho sé, però em fan venir tendresa i tot seguit ja m’imagine aquella imatge impresa, emmarcada i desada en un prestatge o, millor encara, les imagine a elles, anys a venir, agenollades al voltant d’una taula baixeta mentre xarrupen una tassa de te i miren aquella fotografia enganxada en un àlbum. Un àlbum, tu! Mentre ho escric m’adone que cal tenir una certa edat per dir això, però és que elles, les dones que han eixit corrent darrere del verd també tenen edat d’àlbum, i a mi ja em sembla que escolte les seues veus, anys a venir, el riure menut, el xarrupeig del te mentre recorden el viatge.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next