Toni és un home tranquil. Actor de professió, un dia va tenir la nefasta idea de passar-se a la política i va formar part del fracassat projecte de l’exsocialista Rosa Díez. Des de les files d’UPyD, Toni va debutar com a orador interpretant un paper que no s’estudia, sinó que ha de ser inherent a les conviccions i ideals que el teu partit i tu mateix teniu, i això, a Toni, li anava una miqueta gran.
Acostumat com està a campar pels escenaris, el nostre personatge va pensar que fer política no podia ser tan diferent al que havia fet fins ara, al remat, les seues actuacions tindrien ara un públic en directe i un altaveu des d’on interpretar un discurs d’acord a les necessitats d’un guió adaptat. I Toni, com a bon professional que és, va acceptar ser el bufó del parlament i aportar la dosi necessària d’estupidesa i cinisme que el seu paper demanava.
Toni s’ha convertit ara en un dels ciudadanos més afins a l’extrema barbàrie. Cansat de perdre protagonisme durant el naufragi del projecte de Rosa Díez, l’inquiet tarannà que l’ha mogut sempre l’empentà cap a la nau d’Albert Rivera i la seua horda d’irreverents deixebles que farien el que fora per ser tendència a les xarxes. Des de les tropes de Ciutadans, l’actor dedica esforços a fer riure els usuaris d’unes xarxes que esperen àvidament la prosaica intervenció del nostre Toni, que des del seu posat seriós i vehement, vessa absurdes teories que entretenen el panorama polític i suavitzen la dinàmica hostil d’una ciutadania cada volta més farta de la nècia política.
Però no tot ha sigut tan fàcil per al nostre protagonista. El mèrit principal de la carrera política de Toni és la fidel defensa de la improvisació i de la manca de formació en temes que defensa amb absoluta vehemència. Així, lluny de defallir de la seua lluita, Toni s’aferra enconadament a la tasca d’entretenir-nos amb uns ridículs kafkians que no s’acaben mai. Ara, valencià d’arrel com se sent, ha assumit el paper de la seua vida i torna a la comèdia més histriònica amb un guió que l’obliga a ser la cara visible d’una falsa lluita que només existeix en els arguments toscs i interessats dels qui volen amagar una acció política corrupta. Sempre concentrat en el seu paper, i fidel a destrossar els valors més ferms de la política i de la cultura en general, Toni vol capitanejar la nau ciudadana rumb a unes institucions valencianes que detecta catalanitzades, massa “progres” per al seu delicat gust. Amb l’enemic identificat, els seus caps l’han empentat a mamprendre una croada alliberadora, un repte majúscul que ha acceptat amb la ingenuïtat que provoca la sempre recurrent ignorància.
Toni ha acceptat abanderar amb orgull els arguments del secessionisme lingüístic i ho fa, com sempre, amb un ben acurat estil, digne dels millors intèrprets de la grollera comèdia. Amb una alta dosi de treballada incongruència, Toni esputa estupideses amb una freqüència sorprenent, un reguitzell constant d’eslògans amb els quals és capaç de defensar la unitat de la llengua catalana (tàcitament) i que valencià i català no tenen res a veure; denunciar que no pot treballar com a actor a Catalunya si no ho fa en català (en una cartellera on triomfa Lolita, Sacristán o Carmelo Gómez) o fer-se ressò que la majoria de denúncies per agressions contra les dones són falses sense confirmar abans les dades de què disposava.
Segueix entretenint-nos Toni, la teua ignorància serà el nostre somriure…
