L'hivern al tròpic

30 gener 2019 01:00h

«De cara al bon temps», ha dit la cambrera. Que en primavera obriran tot el dia, però que ara, de moment, han decidit tancar el diumenge al migdia. Li hem desitjat tota la sort del món en el seu negoci acabat d’estrenar.

«De cara al bon temps», ha dit mentre nosaltres l’escoltàvem amb els abrics a la mà i la cara folrada de crema solar. Finalment, hem trobat un altre bar on hem acabat dinant en mànega curta. Els termòmetres marcaven díhuit graus i al cel hi havia menys núvols que pésols a una paella valenciana.

Una se n’acostuma. A no guardar les samarretes, a quedar-se a casa quan cauen quatre gotes i a dir-li hivern a això. La primavera i les falles comencen a badar les llambordes del carrer i no hi ha marxa enrere: aviat les plantes reviscolaran i els monuments cremaran al bell mig de la plaça.

Què se m’havia perdut a mi aquell gener a Noruega? Fa tretze anys vaig viure a prop del cercle polar, a Bergen, la ciutat europea on més plou. Així em quedà la pell: blanca i molla, com una paret acabada de pintar. Un esquimal a l’Havana no estaria més perdut que jo en aquells paratges mullats. Allí vaig aprendre que el sol no és del mateix color arreu ni la pluja és sempre un episodi fortuït. Que nit no és sinònim de foscor ni dia, de claredat.

Recorde que per a fer la compra al supermercat més barat creuava un bosc exuberant. Arribar a l’establiment en qüestió era arribar al bord d’un fiord, un accident geogràfic que fins aleshores m’havia estat alié. En desembre es feia de nit a les tres de la vesprada, l’hora a la qual se m’encongia el cor: demanava trobar la manera d’omplir totes aquelles hores d’obscuritat en un país on el preu de la cervesa era prohibitiu, inassequible per a uns estudiants universitaris més pobres que les rates.

La primera foto de la meua aventura nòrdica me la vaig fer a l’agost; l’última, al juny. En les dues lluïa la jaqueta tèrmica, beix i marró. En contrast amb la meua epidermis, semblaven colors vius. Deu mesos, un curs acadèmic. Quan torní a casa per Nadal, no em posí l’abric ni un dia. Recorde que quan l’avió estava fent les maniobres d’aterratge a l’aeroport d’Alacant, pensí que ens estamparíem contra la muntanya estepària que limitava amb la pista. En aquell moment, m’adoní que no podia obrir els ulls del tot ni mirar res fixament. Tot era massa clar. Va ser la primera vegada que vaig veure la llum de València després d’haver-la oblidat.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next