Bandes sonores

2 febrer 2019 06:00h

Ja deveu haver notat que últimament com que vull defugir parlar d’evidències polítiques, estic molt per la música. I és que pense que, d’una manera o d’una altra, tots tenim una banda sonora de la nostra vida. La meua –ho confesse– per qüestions d’edat i de destí (no volia dir “lamentablement”, perquè no és de lamentar. L’atzar és així!) és en castellà. Més encara, és una traducció al castellà que no tinc jo massa clar que siga ni mitjanament bona. Però és el que hi ha. Així doncs, la meua banda sonora infantil està embolcallada per la veu tremolosa de Demis Roussos. Apa! Ja està dit! Aquesta que brama per la identitat, per la valencianitat, per l’essència de poble, resulta que, per raons que no venen al cas, va créixer travessant Castella en cotxe amb el pare, cantussejant allò de “Imagina que hay un mundo de hombres-niño... Un país de caramelo”. No sé si això del caramelo explicaria la dolçor amb què empastife molts dels meus escrits. Bé, pel caramelo, i perquè ja sabeu que jo voldria ser la Corín Tellado valenciana, que reivindique l’amor com a tema literari i millor si va cobert de mel, que prou dura és ja la vida, i que “en rosa” també podem apostar pel feminisme. Només cal canviar el comportament dels personatges, humanitzar-los, civilitzar-los i mostrar-los educats en la igualtat. Així de simple. En literatura tot està escrit i tot té cabuda. El que compta, ja ho sabem, és la manera com escrivim. A mi m’agrada escriure dolç, tractar els personatges com tracte les persones: mullant la ploma en sucre, xocolate i nata i un puntet de maduixa. I, si és possible, diluir la dolçor entre unes bones notes de música, de cançons que ens corprenen i ens animen a estimar amb respecte.

En fi! El que sí que podria apuntar algun psicòleg és que segurament aquells temps sola amb el pare i Demis Roussos potser explicarien la meua insensata tendència a enamorar-me d’homes majors. Massa majors.

Una de les cançons d’aquells dies que ara recorde amb més intensitat era aquella que deia una cosa així com “si tengo que morir querré que estés ahí. Sé que tanto amor me ayudará a descender al más allá... Para cruzar el umbral no deseo nada más, acariciado por tu voz... me dormiré mirándote.” M’encantava. Em semblava d’allò més romàntica. No sabia jo que havia de ser profètica. Que així havia de morir el meu marit, vint anys major que jo. No sé si podeu imaginar-vos com de difícil és, de vegades, portar un mort a les espatles. I no precisament un mort qualsevol... 

No sabia tampoc que la mort m’agafaria com una tempesta en camp obert, que aquella pluja arrossegaria les flors dels meus vestits, que n’esborraria els pètals, les fulles i els colors i que, de sobte, em veuria tota jo vestida de núvols i trons. Negra per dins i per fora. Ara, dona de poble i un punt conservadora, però en el fons presumida, m’entra un cert vertigen quan, endolada, m’aprope a un espill a retocar-me els llavis roig cirera, com li agradaven a ell, i se m’ocorre: potser en vindrà un altre que farà i desfarà, pell amunt, pell avall, que m’embastarà les llàgrimes i repuntarà les penes, que em sobrefilarà el dol amb carícies per puntada i amb la llengua per agulla, que em sargirà els records entre el blau dels seus llençols mentre jo li comptaré els anys i pensaré: "Se’m morirà massa prompte també".

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next