Comiat i mort

1 febrer 2019 06:00h
Käthe Kolwitz al seu taller amb 'Maternitat' el 1937

El 9 de novembre del 1918, la guerra havia acabat i, a Berlín, es feien paleses les tensions provocades pels diferents plantejaments amb què les forces progressistes volien construir una nova Alemanya. Des del balcó del Reichstag, el socialdemòcrata Philipp Scheidemann proclamava la República i, alhora, al palau de Hohenzollern, Karl Liebknetcht, fundador de la Lliga Espartaquista junt amb Rosa Luxemburg, parlava d'una República Socialista Radical. Dues declaracions que revelaven el cisma entre el Partit Socialdemòcrata (SPD), més moderat, i el Partit Socialdemòcrata Independent (USPD), més esquerrà, i els espartaquistes, clarament revolucionaris. Liebknetcht, que provenia del SPD, el 1907, havia publicat Militarisme i antimilitarisme, una obra contra l'exèrcit, que li va costar un any i mig de presó, i, el 1915, per haver-se declarat públicament contrari a les hostilitats, en contra dels criteris de la seua organització política, que hi va votar a favor, havia sigut enviat al front. Quan hi va tornar, a causa de les seues activitats antibèl·liques, havia estat de nou condemnat a quatre anys de presidi, que no es compliren en la seua totalitat gràcies al final de la conflagració. Les divisions polítiques i les manifestacions van portar la violència als carrers.

Käthe Kollwitz, 'Els voluntaris', cicle 'Guerra', 1922-23. Litografia 

A principis de gener del 1919, Käthe Kollwitz, amiga de Liebknetcht i Luxemburg, preocupada pels esdeveniments, va escriure: "Hi ha vagues a tot arreu. La il·luminació elèctrica ha desaparegut. Es diu que el subministrament d'aigua serà tallat perquè els treballadors de l'empresa estan en vaga". Ella havia donat suport als grups comunistes, sense els quals el conflicte bèl·lic no hauria finalitzat, i esperava que la revolta canviara la situació, però era conscient que la societat germana estava a punt de descompondre's. Li dolia pensar que per eixir del caos el govern socialdemòcrata havia de frenar els espartaquistes, que s'havien oposat a les metralladores i havien lluitat contra l'enfrontament armat i contra la fam. “La pau, sens dubte, serà molt dolenta. Sí, ja no hi ha guerra. Però es podria dir que, en el seu lloc, ara tenim guerra civil", va afirmar. En les jornades següents, els moviments contrarevolucionaris es farien cada dia més visibles i el govern rebria l'ajuda de la Freikorps Potsdam, una milícia il·legal d'exsoldats de primera línia, per lluitar contra els aixecaments. 

El 16 de gener, Karl Liebknetcht i Rosa Luxemburg -que també havia estat empresonada per les  mateixes raons que el seu company i havia estat alliberada poc abans- eren assassinats per les forces paramilitars després que foren detinguts i interrogats a l’hotel Adlon. L’horror, una altra vegada, colpia directament l’artista, que va demanar a la família del líder comunista que li permeteren fer uns esbossos del cadàver a la morgue, on havien traslladat els trenta-un morts en aquell atac. "Estava estirat al mig dels altres taüts. Hi havia flors roges sobre el seu front, al voltant de la ferida de bala. El seu rostre era orgullós i la boca, lleugerament oberta, estava retorçuda de dolor", va anotar al diari. Kollwitz va dur a terme un composició basada en les escenes de lamentació cristianes en la qual Liebknetcht apareix com un màrtir. En primer pla, estès i cobert per un sudari blanc, que sembla irradiar llum, la seua expressió denota serenitat i dignitat; darrere, treballadors adolorits i consternats, s'hi acosten per acomiadar-se'n. Una multitudinària marxa fúnebre va acompanyar les despulles fins al cementeri, sota la vigilància i l'assetjament de la Freikorps Potsdam. El dia 19, ella votava per primera volta en la seua vida -la República havia instituït el sufragi universal- en les eleccions per a l'Assemblea. Sense entusiasme i plena de dubtes, declararia: "He votat la majoria socialista…, encara que el meu cor estiga més a l'esquerra".

Divuit anys després, el 1933, els nazis assolirien al poder i classificarien el seu art com a "degenerat". Seria a partir d'aleshores quan executaria Comiat i mort (1934-37), l'últim dels seus cicles de gravats: l'Alçament dels teixidors (1893-98), la Guerra dels camperols (ca.1907), Guerra (1922-23), i Proletariat (1925). Un cicle en què, amb uns plantejaments formals més pròxims a l'expressionisme -igual que havia fet en els tres precedents-, mostra l'acceptació del final d'una manera crua. "Des de la desesperació havia arribat a la desesperança. Només cal preguntar-se si aquesta reflexió sobre la impossibilitat de viure la vida té a veure amb el sorgiment dels camps de concentració i extermini, preludi de funestos avisos i conseqüències. L'argument no sembla gratuït", diu Manuel Núñez en l'article La mujer-artista y sus circuntancias: Käthe Kollwitz (2008).

El 1936, ella i el seu marit, el metge Karl Kollwitz, serien interrogats per la Gestapo a causa d'un article del periòdic de Moscou Isvetia en el qual l'artista parlava de la dictadura hitleriana. La policia secreta els va amenaçar amb la deportació a un camp de concentració si es negaven a col·laborar-hi i a denunciar altres col·legues. Al final, la detenció i l'empresonament no es va arribar a efectuar perquè l'intent de suïcidi de tots dos, la seua fama internacional i l'edat (69 anys) van provocar que l'ordre fóra reconsiderada. El 1940, el seu estimat Karl moria. Käthe, pacifista compromesa, patiria la Segona Guerra Mundial, en la qual va perdre el seu net Peter -que portava el nom del fill caigut al començament de la Primera- i el seu apartament va ser bombardejat. Mai no tornaria a veure la pau. A Moritzburg, a prop de Dresden, on s'havia hagut d'instal·lar, faltaria el 22 d'abril del 1945, uns dies abans de la capitulació de l'Alemanya nazi.

Käthe Kollwitz sempre havia volgut que les seues creacions tingueren una finalitat social, motiu pel qual va rebutjar l'art per l'art i es va mantindre al marge de les avantguardes. "M'agradaria exercir influència en aquesta època, quan els éssers humans estan tan perplexos i necessiten ajuda”, va escriure. Si al llarg de la seua trajectòria havia anat eliminant tot allò superflu per tal de centrar-se amb més intensitat en els aspectes tràgics de la vida, les vuit litografies de la darrera sèrie duen aquesta voluntat a l'extrem i aconsegueixen transmetre amb pocs traços una intensa emoció.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next