Conflicte

6 desembre 2019 06:00h
Louise Bourgeois (París, 1911 - Nova York, 2010) al terrat del seu apartament a Manhattan el 1944 

“Em vaig sentir atreta per l’art perquè m’aïllava de les conversacions difícils en què el meu pare es vantava de com de bo i meravellós era… Vaig agafar un tros de pa blanc, el vaig barrejar amb saliva i vaig modelar una figura del meu pare. Quan la vaig acabar, li vaig amputar els membres amb un ganivet. Considere això la meua primera solució escultòrica. Fou apropiada per al moment i em va ajudar. Fou una experiència important i va determinar la meua direcció futura”, conta Louise Bourgeois. Una direcció que la va menar en la dècada del 1960 a l’ús de materials carregats d’associacions i en els quals les característiques tàctils són fonamentals per tal de dur a terme obres que posaven en dubte el minimalisme. No és d’estranyar, doncs, que Lucy Lippard també la incloguera (ella i Eva Hesse van ser les úniques dones) en Eccentric Abstraction, l’exposició que va organitzar a la Fischbach Gallery de Nova York  el 1966 amb la intenció de mostrar treballs atípics i fora de les coordenades de l’època. Segons la curadora, el llenguatge excèntric dels participants mantenia certs vincles amb el surrealisme i estava més a prop de la pintura abstracta que de l’escultura fins al punt que quan els integrants van passar a les tres dimensions ho van fer sense els hàbits propis d’aquesta disciplina.

Louise Bourgeois, 'Couple' ('Parella'), 1966. Teixit 

De fet, Bourgeois, nascuda a París el 1911, havia estat lligada al surrealisme per la seua amistat amb Marcel Duchamp i André Breton -vivia al mateix edifici que el capdavanter del moviment, on  aquest tenia la galeria Gradiva-. La seua producció es vincula de manera profunda a l’inconscient, ja que va començar a psicoanalitzar-se amb Leonard Cammer el 1951, l’any de la mort del seu pare, i va continuar amb Henry Lowenfeld, deixeble de Sigmund Freud a Viena, fins a principis de la dècada del 1980. A més, va estudiar els textos psicoanalítics més rellevants d’aquest període i va escriure notes i diaris de treball en què fa referència a la seua vida psíquica -somnis, emocions, angoixes i, sobretot, els sentiments contradictoris que li provocava ser artista, mare i esposa- i al llegat del passat. Hi exposa les relacions entre aquestes sensacions i el procés escultòric, i duu a terme una crítica de la teoria psicoanalítica en relació amb la sexualitat femenina i la identitat. La seua obra presenta, doncs, un simbolisme complex que sovint resulta complicat interpretar.

Louise Bourgeois, 'Personnages', 1947-49. Fusta i pintura

Tanmateix, Bourgeois, que s’havia iniciat en la pintura, el dibuix, el gravat i el disseny -els seus progenitors tenien un taller de restauració de tapissos antics i ella va freqüentar l’École de Beaux-Arts i diverses acadèmies-, ja havia trepitjat el camí de l’escultura. El 1937, després de casar-se amb l’historiador de l’art estatunidenc Robert Goldwater, tots dos es van traslladar a Nova York, i, uns deu anys més tard, va mamprendre una sèrie de huitanta peces de fusta conegudes com Personnages. Figures de grandària natural i trets antropomòrfics, primes i verticals, algunes de les quals -dèsset en concret- es van exhibir a la galeria Peridot de la capital dels gratacels el 1949. S’hi aprecia, en aquesta mena de tòtems, que al·ludeixen a persones del seu entorn -amics i familiars que, en alguns casos, ha deixat enrere-, la influència primitivista exercida pels surrealistes i, en especial, per Constatin Brancusi. D’altra banda, aquestes formes estilitzades -que de vegades s’han comparat amb les  d’Alberto Giacometti- remeten inevitablement a les eines de cosir: agulles, fusos, bobines…, que empraven els seus pares i que, en el vocabulari visual de l’artista, els simbolitzen.

Louis Bourgeois, 'Dagger Child' ('Nen punyal'), 1947-49. Bronze, pintura i acer

La sèrie va sorgir com a resposta a l’angoixa que li produïa quedar-se a casa sola quan el marit i els tres fills se n’anaven cada matí. “Quan els homes marxaven, em sumia en un caos total, és a dir, en la soledat, una soledat espantosa”, recorda. En aquest sentit -assenyala Patricia Mayayo a la monografia que li va dedicar el 2002-, les escultures eren un gest d’exorcisme i un fetitxe destinat a pal·liar l’absència dels éssers estimats i la nostàlgia de França, i palesen problemes derivats de les relacions familiars i de parella, de la maternitat, dels que hi són lluny… Conflictes  que es detecten clarament en els títols: Persistent Antagonism (Antagonisme persistent, 1947-49), Dagger Child (Nen punyal, 1947-49), Pregnant Woman (Dona embarassada, 1947-49), Two Figures (Dues figures, 1949), Portrait of Jean-Louis (Retrat de Jean-Louis, 1947-49)…  Les figures, acabades en punta, estaven pensades per a ser clavades a terra, però el director de la galeria s’hi va negar i l’artista va haver de fabricar uns pedestals. Per un costat, “la base punxeguda remetia a la idea de fragilitat humana, a la dificultat de mantindre’s dret, i contrastava amb la verticalitat […], establint així una oposició entre força i vulnerabilitat” i, per l’altre costat, “la disposició a l’espai anunciava la rellevància de l’exploració de les potencialitats ambientals de l’escultura en les instal·lacions dels anys 90”. Uns plantejaments, els de Louise Bourgeois, que bevien dels seus antecessors i anticipaven les tendències que predominarien més endavant.

agermana't

Necessitem la teua ajuda per a fer econòmicament viable Diari La Veu. Si vols continuar informant-te en valencià, agermana't ara!

next