Contes d’en Bosch (126) Elna, un viatge en el temps 2

Antonio va entrar dins l'edifici: parets en mal estat, olor de florit, rajols arrencats, envans a punt de caure. Hi surava el bagatge dels patiments de les dones. Dones embarassades refugiades de les guerres en la primera meitat del segle XX. Havia de tornar-hi, es deia una i mil cops, enfrontar-se amb el passat. Déu meu, la memòria sembla no ajudar-me: no m'arriben amb plenitud els records d'eixos patiments. Eixos militars de merda per què van fer patir ma mare?

Ostres, no aconseguisc captar els patiments. Tampoc hi ha esperança de trobar alguna joguina, peücs o jerseis de llana.

De sobte una saleta amb finestrals assolellats que protegia del fred i de la tramuntana. Una llar de foc on prop solia haver-hi una banyera, unes cunetes per terra i prestatges per a bolquers, mantes i mudes; en algun moment s'hi va aturar i va somriure amb satisfacció. Ostres, sí, havia de quedar-se el mas. Ja era hora, se li va il·luminar la memòria. Estàs boig, per a què vols eixe edifici ruïnós, li dirien mentre ell, indecís, quedaria tocant-se el nas. És clar, es nota que ells no s'han d'enfrontar a un passat difícil fins a l'extrem. Però, no, que ni et passe pel cap de tornar-te enrere, es va dir.

Va signar els documents de compra davant de notari. En acabant, per fer la restauració es va gastar força diners a primeries de la dècada del 1990. Va quedar digne de ser visitat. Ell va tractar que la sala amb una llar de foc quedés el més semblant possible a la de finals del trenta-nou i com li havia descrit sa mare.

Ara volia descobrir la dona que el va ajudar a néixer i que va cuidar d'ell i de sa mare.

Els mateixos pagesos a qui havia comprat el mas li van dir que en altres temps havia estat Le château de Bardou, que també una dona suïssa coneguda com a Elisabeth Eidenbenz pertanyent a la Creu Roja Suïssa havia estat al davant.

Ell la va buscar. Va regirar cel i terra fins que va descobrir que residia en una casa a Àustria.

—Qui és vostè? —va preguntar Elisabeth—. Passe, passe i assegues —li va fer una mirada com si el conegués des de naixement.

—Hola, jo sóc Antonio. Crec que vaig néixer a Elna —li va dir parlant amb el cos dret.

—Com que creus? Hi van néixer cinc-cents noranta-set xiquets. D'això fa molts anys.

—M'ho va dir ma mare.

—Antonio? No en recorde cap. Em sap greu —va dir ella, que de manera evident ja perdia facultats de memòria.

Continuarà…

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next