Contes d’en Bosch (128) Elna, un viatge en el temps 4

Foto: PIXABAY

Qualsevol dona embarassada estava condemnada a perdre el fill o, encara pitjor, a morir en el part. Per quines raons els havien de fer patir tant?, es preguntava Antonio sense trobar resposta.

Quan les dones embarassades arribaven a Elna, abans que res, Elizabeth els donava aliments perquè es recuperaren i estigueren fortes amb anterioritat al part, així que en acabant pogueren donar el pit a les criatures nascudes, les quals també podien ser rentades a la vora de la llar de foc en uns recipients pareguts a unes ferrades i vestides amb roba de donants suïssos. La gent de la Maternitat podia disposar de llet i de les hortalisses, verdures i fruites dels bancalets dels voltants que uns refugiats catalans treballaven; a més a més, hi havia corrals amb animals. També disposaven dels aliments vinguts de Suïssa.

En eixos moments, Antonio va fer uns gestos de dalt a baix amb el cap uns segons abans de dir-li:

—He comprat el mas d'Elna i l'he fet restaurar.

—Si no fos tan major, m'agradaria anar-hi. Els records s'amuntonen. Veure la casa amb tanta llum i amb xiquets arreu. Que bonic! —digué ella amb la mirada als ulls d'ell.

—Com m'agradaria que fora veritat.

Ella fa un somriure senzill i intens, aixeca les comissures dels llavis i ensenya les dents de dalt.

—Va ser acabar la guerra civil i, al poc, va començar la Segona Guerra Mundial: no podíem estar en pau. Cada dia la Gestapo, quan colpejava la porta de la Maternitat, m'espantava perquè venia a controlar els registres de població jueva, tant de xiquets com de grans.

—Bé, sembla que no hi podia fer res més que obrir, veritat?

—Per desgràcia, sí. Havia d'obrir. Ens estrenyien. Cada xiquet que, tot i les desgràcies que envoltaven, naixia era una emoció i una alegria. Se m'il·luminen alguns detalls sobre ta mare, que va arribar a peu sota la pluja caminant entre el fang, i amb la panxa gran mentre fugia dels nazis. Abans de parir en una quadra de matxos i burres van aconseguir arribar a Elna. Ah, sí, ja sé qui ets. Jo et vaig falsejar el nom i, quan la Gestapo va colpejar la porta, et vaig fer amagar sota les faldes d'una infermera. Tot perquè no ets espanyol. Tu ets jueu.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next