Contes d'en Bosch (137) Un divorci ben bo 3

Tercera part

Vaig entrar despullada al meu quarto de bany i em vaig mirar a l'espill, envoltada de tota mena de potingues per a la cara i el cos. No estava tan prima com altres dones, que semblaven un tel de ceba i la columna de les quals era com un rosari vèrtebra a vèrtebra; ben visible i gens seductor. El fet d'estar més aviat pleneta i no tan prima acostumava a ser un bon reclam per seduir, més si era possible, els homes madurs i amb bona butxaca.  

―Vinga, dona, deixa'm estar amb tu ―va insistir Josep―. Tens una esquena que em perd.

―No, perquè, si no, no arribarem a l'hora de la festa. Una volta que ens hem decidit a anar-hi, hem de ser-hi com un clau.

L’exterior era ben fosc i encalmat. En conseqüència, cap obstacle perquè pogueren anar de pressa amb el cotxe i no arribar tard. Arribar puntuals representava estalviar-se tota mena de comentaris sobre ella i Josep.

―Però, junts, nosaltres podem especular sobre les persones que hi podem trobar. No tens curiositat per saber l'entramat de la festa?

―Sí, per això vull ser exacta com un rellotge. Ja saps que no m'agrada arribar tard.

Vaig insistir que era molt femení i normal demanar-li que no em molestés. Un cop sola, em vaig deixar encegar per l'ambient i despullada del tot gaudia d'una intimitat amb una claror esmorteïda, una barreja què procedia d'un llum de peu situat sobre el marbre de la pica, just a la vora de les potingues i de la claror que venia de fora. Per acabar la cerimònia només faltava posar-me el collaret.

Es va trencar l'encís i vaig deixar de surar perquè no en trobava cap d’escaient, tot i tenir-ne de sobra.

―Escolta, Josep, no saps on deu estar el meu collaret de perles ―vaig entrar impetuosa en l'habitació on era el meu marit que semblava llegir uns papers per matar el temps.

―Quin de perles?

Continuarà…

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next