Huitena part
―Contribuiré amb el vint-i-cinc per cent del preu del nou collar ―em donà un xec per a tornar-me una part del que li havia pagat el meu marit―. També et torne l’altre collar; sí, el robat.
―És clar, és clar.
―Jo no el vaig furtar, si desitges saber-ho.
―No m’ho crec. Amb quin dret decideixes tu per mi? Per què ho vas fer?
Després d’un moment meu de desconcert, ell va somriure amb gelor encara que no va dir res.
Vaig notar que, en tornar-me’l a embolicar unes voltes, em va desaparèixer el pes de les mirades de la festa. No em calia foulard.
―Està bé que ajudes a Josep a pagar una part del preu del meu nou collar, no creus?
Vaig tenir ben clar que no volia un penjoll amb pedres naturals.
―Ja veurem com t’ho fas amb els diners que t’acabe de donar.
―No n’he de fer res. Tant de bo no em vinguen a robar algun dels teus contactes.
Vaig guardar a la bossa el que acabava de comprar mentre el recuperat em queia per damunt dels sostens. Vaig seure en una butaca. El cos estirat quasi nu es reflectia a l’espill. Les mans m’aguantaven el cap pel darrere. Al moment vaig posar l’avantbraç dret sobre una tauleta i movent el braç esquerre tot estirat vaig dir:
―No és suficient. Jo no sóc de les que comencen dient, mira no sé ben bé com dir-t’ho.
Ell, tan sols amb calçotets en què destacava la grossor en l’entrecuix. El seu cos balmat em va fer venir fàstic. M’augmentà quan va provar de posar-me damunt les mans avesades a tocar diners i drogues. No volia suportar les llepades bavoses ni les mans que se m’enganxaven al cos com una llepassa.
―No ho faces.
―Que dius? Estàs boja. No m’ho puc creure!
―És clar. Què és el que no pots creure, que no em pugues posar les mans a sobre?
―I?
―T’he dit que no, entesos?
―No m’ho pots fer… Escolta…
―Estic escoltant. Si em poses les mans a sobre, t’acusaré de violació. Recorda que tens una joieria, saps?
―Amb quin dret em fas això. M’acabe de divorciar per estar amb tu ―ell mirava cap avall―. Sabent com ets, ho hauria pogut predir. Com fiar-me d’una mala puta.
―Al final ho has dit! Sóc casada, ja ho saps. S’ha acabat el flirteig.
La falta de complicitat, i encara menys d’estima, em portaven a rebutjar-lo i a no sentir-li els esbufecs a cau d’orella.
―Bestieses. Em fas riure. Fins que en trobes un altre, no?
L’idiota no sabia que em venia de gust estar amb Josep, que cada nit m’agradava ser a casa i parlar amb ell, que sempre em demanava que jo anés a la meua bola però de nit amb ell.
―Tu no n’has de fer res ―vaig fer un glop amb la seguretat de triomfadora, em vaig repenjar més sobre la butaca amb les mans que seguien darrere al clatell.
Per idiota… S’ho mereixia. A veure si d’una volta aprèn a no divertir-se a costa meua. Em vaig aixecar i me’l vaig repassar amb mirada de menysteniment amb les mans cap a l’esquena. Al moment, em vaig vestir a poc a poc amb un somriure llarg ple de maldat. Per si Serra, joier i drogata, arribava a prendre una de les pistoles, vaig tocar el dos de pressa. Quina altra cosa podia fer!
El pròxim flirteig, potser un metge que no parava d’insinuar-se’m.
FINAL
