Contes d’en Bosch (146) Entre el monòleg interior i el soliloqui 4

16 novembre 2019 06:00h
Foto: Pexels

Quarta part

Com pretens fer pensar els lectors? Si en tens, és clar. Pregunta't per què i des d'on vols que se't pareguen; encara que no em faces cas, sàpigues que no aconseguiràs arribar al cap del carrer, ja que, com a roba eixamorada feta un embolic, igual et passarà amb els tons de les veus narratives. És obvi que, més prompte o més tard, la deixaràs en un calaix de l'armari. Doncs, hi estarà bé, que descanse, sí, que repose, home. Qui sap si la reprens a gust més avant, o no. Ara per ara trobe que eixe recurs costa massa i mai no arribaré a escriure ni quatre pàgines. En canvi, tu t'alces prompte de dormir, cosa que fas amb il·lusió i sense gossera, sense importar-te gens.

Res de novel·les de dogging ni bondage, com tampoc d'una dona amb més anys que arrugues té una pansa i el gos repel·lent... Per què no pots fer-ne una que tinga de tema la gelosia en una parella de hipsters amb el posat 'chill-out'. Ah, i fent servir narrador omniscient. No perquè vulga narrar sobre fets insòlits o sobre humor sinó que més aïnes faria servir un omniscient entre el vessant psicològic i el vessant de l'esdevenir a fi de tractar les relacions dels hipsters. El lector vol que no li endongues una pallissa amb trames entortillades que l’atordisquen fins a avorrir-lo amb el multiperspectivisme, ja queda dit. Si et ve de gust, això només per a tu que en saps molt. A mi m'eixiria un embroll si he de tenir present tantes veus narratives, què hi farem, alabat siga Déu.

I quan l'acabe d'escriure, diré: bo, ara, estimada novel·la, com un faraó d'Egipte, fes una becada llarga en un calaix, amb l'USB fet servir i amb les riqueses en or i amb els sentiments que calga, com a Egipte. M'hi dedicaré a escriure altres coses? Tal vegada. Ja t'he dit que, sembla mentida voler crear-se angoixes, no perdes el temps ni tampoc l'hauria de perdre jo en premis literaris arreglats ni en editorials que no miren la qualitat, sols el negoci...

El que donaria per tenir una novel·la com eixa, em comenten alguns despistats d'ànima bondadosa. Potser, sí, els agrada l'estil i l'originalitat, però una altra cosa és la novel·la en conjunt... Deixem-ho córrer.

Tant em fa si la novel·la no dóna indicis que enganxen el lector o si no arriba al clímax! Ningú no em traurà, potser a diferència teua, que, mentre escrivia, vibrava amb el plaer de les fantasies, ni que, sense vergonya, se'm presentava l'oportunitat de vomitar traumes interiors que permeten s'arrasisca el meu cel ni l'estabilitat de no sentir-me tenallat pel fet de ser quotidià.

Continuarà…

AGERMANA'T

Necessitem la teua ajuda per a fer econòmicament viable Diari La Veu. Si vols continuar informant-te en valencià, agermana't ara!

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next