Contes d’en Bosch (147) Entre el monòleg interior i el soliloqui 5

23 novembre 2019 06:00h
Foto: PXHERE

Cinquena part

No quallem ni suportem tant els premis, apanyussats molt sovint, com l'ambient enrarit de les capelletes literàries, sobretot tu que no saps callar. N'hi ha alguns que se les donen de sanguangos i emboven els altres amb la seua xerrameca de saberuts cagabandúrries que solten cada bestiesa i cada impertinència que fa por. Hom s’acorrufa davant d’eixa retòrica, en canvi tu, que bo! El vas deixar ben mocat; segur que a la pròxima anirà més amb cura i no gosarà parlar a la babalà, ja que el tipus eixe va dir que es podia escriure sense concretar posant un nom comú com ‘una persona’ en comptes de posar-hi si era home o dona, si era jove o major, així mateix no especificar el moment del dia o la nit, res de res, tu: al remat els lectors s’ho hauran d’imaginar i fer-se el conte ells mateixos. La cosa millor és que encara es deu estar preguntant d'on li va vindre el ruixat i per què. En saps molt, bonica, de recursos literaris, anàlisi de textos i de tot el món que envolta la creació.

Pel que fa a mi, només cal que m'acompanye la bona sort, ja que els meus gadgets al final, per casualitat, la transformen en un èxit literari. Mai no se sap quan ha d'aparèixer l'èxit com sinònim de qualitat, no del comercial. Algú gusarapa com jo es conforma amb un pessic, no, més aïnes amb un pelet de l'èxit de Dame Agatha Christie. Fotre quin esclafit si fos veritat. Gairebé impossible, no ho és, no! Tal volta l'acte reflex estiga inventant butonis.

I no era bonic el fet d'haver-me comunicat amb tu, Sílvia, amb mi mateix, amb algun lector a qui puga fer gaudir i emocionar! Hem compartit unes operacions aritmètiques sense exactituds, si bé pròximes o superiores a la vivència interior de la meditació, i que pocs tasten. I heus ací que, per començar, ens ajudaven pastissets de moniato o trossos de coca en llanda i gotets de mistela, enceníem un misto i el foc era pel teu i pel meu cigarret, tampoc es tractava que fórem uns malparits bon vivants, eh! No podien faltar peces d’òpera que seleccionaven per calmar-nos. Hem dialogat encara que tothora m’enfrontava als teus punts de vista, però hem parlat cara a cara, lluny d’alguns individus de hui en dia que s’automarginen com autòmats amb auriculars. El pensament lògic dieu, incapaç de desxifrar eixos moments de creació.

Continuarà…

AGERMANA'T

Necessitem la teua ajuda per a fer econòmicament viable Diari La Veu. Si vols continuar informant-te en valencià, agermana't ara!

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next