Contes d'en Bosch (148) Entre el monòleg interior i el soliloqui 6

30 novembre 2019 06:00h

Sisena part

Eu, quina baina, dius quan trobes la memòria massa selectiva, i prou incompleta. La memòria, a voltes molt roïna, s'acarnissa quan records i informacions de tota mena s’amunteguen al cap, com si es posara palla dins d’un aixavegó, i volen eixir-ne al mateix temps. I per què; vull saber per què no podem arreüssar-les i que vagen eixint pas a pas a mesura que les fem servir.

En canvi, ocasionalment ella barra el pas a tota informació i et dius: on és, vés a saber! Qui ho ha esborrat? No, jo no, que jo sàpiga. Et mors de ganes de recuperar-ho, però no hi ha res a fer. La fragilitat ho fa desaparèixer i quan a un personatge de la novel·la li cal recordar, tenint present que els successos han de ser propis, no aliens, doncs no ho pot fer.

A mesura que avances i es van acabant les referències als records, el plot elaborat per la imaginació es debilita de seguida fins que corres el risc d’armar-te una rebolica de por. Tu domines bé l’art de deixar respirar la novel·la i no escanyar-la. Les idees, que han fugit de pressa, tampoc es poden transformar en quelcom significatiu i no hauria de convertir-se en alguna cosa definitiva. Improvisació, falta de planificació o sensació de ficar la pota? Tant li fa si hom s’equivoca. Deprimir-me per això. I ara! Què dius? No cal parlar-ne.

La fantasia t’allunya del quotidià. De vegades comença a créixer, es desplega, li creix forma de ser viu que t’enrotlla com un hacker que et domina i no et solta fins que la comuniques en forma de novel·la; llavors fots un sospir de cal Déu. Hòstia, que bé em sent, potser dius. Improbable com puga semblar descanses a gust després de soltar el neguit que t’ennuegava, amb el benentès que tal vegada la moqueta de l'habitació estiga plena de neures i de papers esparracats amb fantasies que no van poder sobreviure. 

Hom s’atura de tant de fantasiejar i dedicar-se a l’observació de la gent durant un bon temps; la dificultat rau a alliberar-se de la fantasia. Per eixir de la submissió a la creació, millor uns passejos sota pins, cedres i til·lers del parc. No et trobes una vella amb gosset sinó unes xiques boniques amb vestits blau fosc i que semblen testimonis de Jehovà. La ment ja et comença a fer ficcions al voltant d'elles. Ficcions que comporten situacions i vides de personatges per a les històries. No puc reprimir que m’acudisquen ficcions que comporten situacions i trames de personatges per a les històries. Vés per on, les xiques van cap a tu: es confirma que són testimonis de Jehovà. Et conviden a una commemoració. Serà a l'Hotel Melià a primers d’abril i t’hi esperen, et diu una morena mentre que l’altra, una rosa brasilera, roman callada. Et fan esperar una estona fins que t’alliberes. Deixa-ho córrer tant això de la commemoració com l’afecció per l’escriptura.

Escolta’m bé, Sílvia, preferisc un àpat bo que l’ànsia de veure el meu retrat en un llibre. En fi, val més que no t’esforces, ni jo tampoc. Ningú t’ha de fer cas: ni a mi ni a tu te la publicaran. Ningú se’n recordarà d’uns aficionats a l’escriptura, veritat?

Final

AGERMANA'T

Necessitem la teua ajuda per a fer econòmicament viable Diari La Veu. Si vols continuar informant-te en valencià, agermana't ara!

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next