Vaja per davant tota la meua admiració i el respecte per les persones que tenen la voluntat de servei i la determinació de bastir un projecte polític, d’organitzar-se i presentar-se a unes eleccions per a governar el seu poble si reben la confiança dels seus conveïns.
Sens dubte, és motiu orgull ser elegit regidor, i alcalde si és el cas, del poble on s’ha nascut o en el qual es viu, del poble que es coneix i s’estima. És motiu de molta satisfacció ser dipositari de la confiança de la gent del poble i assumir la responsabilitat de governar, sempre amb encerts i errors, i administrar el bé comú: la res publicae. Aquesta responsabilitat és tan gran que no es pot prendre amb la frivolitat amb què, lamentablement, la prenen alguns partits polítics i els seus candidats.
Per això és indignant veure com hi ha partits que s’envaneixen de presentar candidatures a tots, o la major part, dels municipis d’una determinada comarca o província, algunes de les quals han confeccionat amb persones del tot alienes als pobles pels quals els fan presentar. Aquestes llistes electorals han sigut elaborades pensant més en la quantitat (com si d’una manifestació de força es tractara) que no en la qualitat o idoneïtat de les candidates i candidats que les integren; pensant més a assaltar les diputacions provincials (tan anacròniques com les mateixes províncies) que en la realitat municipal i comarcal que hauria de vertebrar les polítiques i la gestió dels serveis i els recursos municipals.
Més els valdria, en lloc d’exhibir com un èxit la presentació de tanta candidatura forana, reflexionar i preguntar-se per què no troben candidats per a confeccionar llistes electorals. Estic convençut que saben la resposta i per això els resulta més fàcil i còmode presentar candidats cuneros.
El cunerisme és un fenomen electoral ben estudiat, vinculat històricament amb el caciquisme i la Restauració borbònica. Els cuneros actuals també són candidats forasters, candidats que solen desconéixer la realitat diària dels municipis pels quals els fan presentar: són la segona opció, el pla B. Són els designats per a repelar tots els vots possibles per al repartiment de cadires a les diputacions (cadires que, no cal dir-ho, ells no ocuparan) i per a munyir del pressupost públic la major quantitat d’euros en subvencions electorals.
Els regidors cuneros electes són els que, a molt tardar, a la segona sessió plenària de la legislatura preguntaran quant es cobra per assistència a plens i comissions municipals; són els que es queixaran de l’horari de les sessions (condicionades per l’horari laboral dels membres de la corporació) i els que, passada l’eufòria inicial, deixaran buides les cadires del consistori, tot confirmant el nul interès per la política municipal (o la pròpia frustració) i l’escàs valor que atorguen a la representació que ostenten.
A tot estirar, les seues aportacions a la vida política municipal es limitaran, mentre siguen presents a les sessions plenàries, a formular preguntes genèriques o qüestions banals que posaran de manifest el desconeixement de la realitat quotidiana del municipi i a la presentació de mocions, de contingut més partidista que polític, dirigides a erosionar el govern de torn de la Generalitat o de l’Estat. Aquestes mocions no aporten a la política local res que no siga enterbolir la relació entre els grups municipals i fer perdre temps a gent que en té poc o que el poc que té el dedica, a canvi de res que no siguen maldecaps, a la gestió municipal.
Per a més inri, aquests candidats cuneros són votats per gent que no els coneix, que no sap qui són, que ni tan sols sap què ni com pensen. Són votats pels votants més fidels, pels més submisos a les disciplines dels partits, per gent que diposita irreflexivament la confiança en unes persones que restaran regidors a les candidatures arrelades al poble que són les que, finalment, hauran d’encarregar-se de la gestió diària del municipi i ho hauran de fer amb menys regidors i amb major carrega de faena i de responsabilitat.
Bona part dels candidats cuneros solen ser discrets perquè, supose, la majoria són conscients del paper que hi juguen i l’accepten perquè han de rescabalar la confiança o els favors que en algun moment han rebut o rebran. D’altres, però, presumeixen de la designació com si hagueren sigut nomenats virreis del Perú quan, en realitat, els han enviat a fer la mili a Canàries.
Admetre i tolerar el cunerisme al segle XXI és tornar la política al segle XIX i degradar un dels pocs reductes de dignitat que li queden a la veritable política: la política de proximitat, la de quilòmetre zero. Vergonya, cavallers, vergonya!
