Contra l'exclusió financera al País Valencià

Carles López Cerezuela. Exsindicalista de Caixabank i actual Coordinador Àrea de Consum Acicom
17 octubre 2019 18:12h

Vaig entrar en banca el 1997. En realitat no vaig entrar en banca. Vaig entrar en una gran caixa d’estalvis. Vaig tindre la sort d’aquell random de currículums que vaig enviar que l’empresa que em va voler contractar fora la millor caixa d’estalvis d’Espanya. Recorde que buscaven persones responsables, confiables, formals i de trellat. Pràcticament no van mencionar el famós «perfil comercial» que seria l’únic criteri. Com a anècdota els puc contar que encara vaig fer un examen de càlcul mental.

No els amagaré que tenia cert orgull de treballar en una entitat que practicava la inclusió financera, la igualtat lingüística, la igualtat de la clientela dins del marc de qualsevol negoci, l’arrelament al barri, a la ciutat, a la cultura, a l’esport. Però sobretot era el dia a dia que veies que ajudaves gent. Sí, clar, des del negoci bancari (cobrant), però he fet préstecs per a parelles joves que compraven la seua primera casa o per a fer un gran viatge o per necessitats de salut.

Eren uns altres temps. En els 18 anys que vaig aguantar els canvis van ser vertiginosos. La venien de lluny però la velocitat anava a més. Els bancs volien les caixes mortes i els polítics eren la ferramenta necessària. Després va vindre el tsunami de la crisi de 2008 i tot va canviar definitivament. Tot va pegar-se la volta completament.

Quan me’n vaig anar, l’ambient era ja insoportable. La pressió comercial és malaltissa. És freqüent que qui t’aten al banc vaja amb pastilles per a l’ansietat. Com que els préstecs i el «plazo fijo» ja no són negoci ara les campanyes són de mòbils o motos o televisors.

Quan jo vaig entrar s’obrien cent oficines a l’any. Ara només fan que tancar. La banca no recorda que té una funció social a complir. No és la compasió social sinó la necessitat de repartir recursos especialment de crèdit i donar serveis financers bàsics a tot el món. Fins i tot la Unió Europea ha intervingut per posar ordre. Però continuen tancant, limiten l’atenció personal a moments i a clients. Deixen territoris, pobles i barris abandonats. Envien tot el món al caixer sense ensenyar-li a usar-lo. Això és exclusió financera, una «nova» forma de desigualtat. Les persones que es queden fora del sistema financer i que no tenen efectiu, o els prenen el pèl o acaben en prestamistes. O simplement acaben vint minuts mirant un caixer sense saber com fer el que han de fer.

Fa ja quatre anys que vaig fugir. Ara des de la meua col·laboració dins d’Acicom intente encendre una llumeneta per recordar això que tots sabíem des de dins: que el banc no té cor ni ànima però la caixa d’estalvis en tenia. Hui dia contra l’exclusió financera les trobe molt a faltar. Potser hem de fer-ne unes altres.  

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next