“Altrament dit, els títols educatius atorguen un gran avantatge per a la mobilitat ascendent en totes les classes socials; a més a més, però, l’avantatge relatiu és més gran com més baixa és la posició social de partida. Tot això no vol dir que ja no existeixi desigualtat d’oportunitats educatives vinculada a la classe d’origen, ja que el 63% dels fills de professionals o directius van obtenir un títol universitari, per comparació a només el 26% dels fills dels treballadors. Ni tampoc que les perspectives de mobilitat social ja no depenguin de l’origen social, ja que els fills de professionals i directius tenen 2,8 vegades més probabilitats d’esdevenir professionals i directius que no pas els fills de treballadors, i 1,4 que els fills de les classes intermèdies. El que ens diuen en realitat aquestes dades és que el progrés educatiu és la via més segura per eludir la desigualtat d’oportunitats derivada de l’origen social”.
Observatori Social de “La Caixa” L’educació com a ascensor social, setembre 2016
Quasi 40 punts de diferència segons la posició social, per a obtindre una titulació universitària. Dades preocupants, indignants, fins i tot, per a una societat democràtica que, segons sembla, defensa la igualtat i l’equitat. Malament, comencem, i això que en les dades no tenen biaix de gènere, que la cosa empitjoraria més. No he pogut deixar de pensar en estes xifres mentre esclatava la polèmica de la dificultat dels exàmens d’accés a l’obtenció d’una titulació universitària, aquella que sembla que és la via més segura per “eludir la desigualtat d’oportunitats derivada de l’origen social”, segons l’informe de “La Caixa”, L’educació com a ascensor social. I com ajuda l’examen a augmentar les diferències o eludir les desigualtats? Eixa és la qüestió.
Podríem aprofitar la polèmica que acaba d’encetar, com un bon meló d’Alger, la comunitat educativa no universitària -alumnat, família, professorat-, el poder legislatiu-conselleries, ministeris…- l’ensenyament universitari, i tots els programes de ràdio, sobre la “famosíssima prova”, per situar el debat on crec que ha d’estar: per a què serveix un examen-resum de 13 anys d’escolarització? La Universitat desconfia dels nivells anteriors, però no inferiors, d’ensenyament? En alguna carrera universitària es realitza un examen únic en acabar que modifique el resultat de l’expedient dels anys de carrera?
L’examen de control d’accés a la universitat s’ha convertit en un martiri per a l’alumnat, les famílies i el professorat. Els dos cursos de batxillerat han perdut la seua funció inicial d’actuació formativa sobre alumnat que fa un pas de gegant cap a la maduresa, per convertir-se en un espai de preparació per a una prova, i res més que el temari s’ha d’explicar. Encara que el temari siga qüestionable des de molts aspectes, sense escletxes per a gaudir, per a provocar la felicitat, tan necessària en l’aula. L’aprenentatge és emoció només durant primària i secundària. En Batxillerat, ja no cal emocionar-se! Una carrera amb obstacles. Grans obstacles, perquè al final s’alça la muralla de la nota de tall. Ah, el tall!!! I què valora “el tall”? La garantia de triar el millor alumnat? No, ni de conya! És l’embut que constreny les possibilitats de millorar en l’escala social, perquè la formació universitària no està a l’abast de totes les persones que acaben batxillerat. I no ho està perquè la universitat pública no té prou places. I si no en té és perquè no s’ha invertit de forma suficient. La PAU, l’EBAU, la selectivitat només és un obstacle per a l’accés a la universitat pública, i la falca per als 40 punts de diferència. En la universitat privada, pagant sant Pere, canta.
Per tant, considere que en el segle XXI, amb una educació secundària de qualitat, amb currículums pactats i inspecció vigilant, òrgans de participació, democràcia en les aules i professorat de sobra preparat, la prova de 2 dies per “triar” no se sap ben bé què, l’única unificació que admet la prova, és la desaparició. I haurem de començar a exigir que la formació superior siga un dret universal. I sense bretxa de gènere. Perquè la formació, com la salut, ens afecta a totes, i ha de ser per a totes. Persones cultes, persones lliures. Sense obstacles.
