Contradiccions són reals i són nostres

8 desembre 2019 06:00h

«Nosaltres som més de llegir clàssics. No tenim temps, ara, per a les novetats. I dels premis tampoc ens refiem. Clàssics. Coneixeràs Irène Némirovsky. No? Doncs has de llegir-la. Nabókov. Has llegit Nabókov? “Lolita” és una delícia. Sublim. A mi m’aficionà el nostre llibreter, als clàssics. Tu que eres de València, coneixeràs la llibreria Primado. Era molt bo el llibreter. Miguel? Feia presentacions i tot. Li demanaves un llibre, el que fora, i te l’aconseguia. Fins i tot els que li demanava el meu fill! El menut, que ara és a Birmingham. Hi ha molta activitat cultural, allà. És enginyer de camins però diu que la lectura li va bé per a desconnectar. Fins i tot els que demanava ell d’enginyer, en Primado te’ls buscaven. No sé com anirà ara la llibreria sense el llibreter d’abans... Clar, ara la venda per Internet els ha perjudicat molt. Hi ha alternatives a Amazón! Coneixes Sidecar? Compres un llibre i van amb una moto per portar-ho a casa. La duen dues dones... Ja saps. Unes lectores innates. Però fa temps que ja no en sabem res, d’elles. Jo tinc màcula en un ull, saps, i quan vaig descobrir el llibre electrònic... Això li ho demane a l’Amazón perquè només em deixa comprar d’ahí. I tu saps? En un segon em fan unes preguntes sobre el que m’agrada i m’envien una prova del llibre per veure si el vull comprar. I ja està. Però nosaltres en Amazón no comprem mai. Només que amb l’e-book no hi podem fer res. L’edat... Entens?»

Crec que els he caigut bé, al matrimoni que seu davant meu al tren. Estan jubilats, ambdós. Si els he caigut bé és perquè tenia un llibre entre les mans. Han trencat el silenci de la meua lectura amb un “què eres bona lectora, tu?”. I jo els he dit que sí, i aleshores ell ha callat mentre mirava per la finestra del tren i ella ha començat a parlar i a parlar, com ajupida sobre els genolls per centrar la seua mirada en mi. I quan ella ha mencionat Amazon, jo he renunciat a acabar el capítol que llegia i he tancat el llibre, molt a espai perquè ella no se n’adonara mentre parlava i parlava. Ha pronunciat Amazón així, amb accent al final. I aleshores li ha llevat tot el sentit anglosaxó que tenen tots els gegants digitals de hui dia. Dels llibres hem passat a parlar de pel·lícules perquè la “Suite francesa” està molt bé. Però jo no parava de pensar en una sèrie, “Years & Years”, també anglosaxona. El discurs de la besàvia de la família Lyons em ressonava i ressonava al cap, barrejat amb les paraules de la dona ajupida. «Continua sent culpa nostra. Sabeu per què? Per la samarreta d’una lliura. Una samarreta que costa una lliura. No podem resistir-nos, cap de nosaltres. Veiem una samarreta d’una lliura i pensem que és una ganga i la comprem... Tots entreguem la nostra lliura i contribuïm a eixe mode de vida... Vaig veure que tot marxava malament quan passà als supermercats, quan substituïren les caixeres per màquines automàtiques... Quan aparegueren, escrivíreu cartes de queixa o anàreu a comprar a altre lloc? No. Bufàreu i grunyíreu però vos aguantàreu. I ara totes eixes dones ja no estan... Així podem passar per allí, agafar la compra i no haver de mirar als ulls a la caixera. La dona que cobra menys que nosaltres ja no està. Així que sí, és culpa nostra».

El tren arriba amb retard a l’estació del Nord. Deixe enrere la parella de jubilats i agafe la bici. El carrer Colón està a rebentar. Costa circular pel carril bici amb rius de gent que no dubten a llançar-se a la carretera a la crida de cartells colorits. A banda de tota aqueixa gentada, hi ha qui ha aprofitat el Black Friday des de casa. A l’Amazón d’aquella senyora.

AGERMANA'T

Necessitem la teua ajuda per a fer econòmicament viable Diari La Veu. Si vols continuar informant-te en valencià, agermana't ara!

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next