Corredor

7 febrer 2019 06:00h

M’agrada la paraula corredor, però no en la seua accepció d’aquell individu que té el vici de recollir i portar notícies i murmuracions, la preferisc quan ens parla de l’espai interior o lateral d’un edifici relativament llarg i estret que servix per a donar accés a les habitacions i altres dependències.

Pel corredor de casa he caminat amb la mirada enterbolida, com un tigre entre reixes, durant les hores més ombrívoles de la meua existència. Carregat amb la pena al muscle, arrossegava els peus sobre els rojos taulells que cobrixen el sòl, tot buscant un pensament amb el qual apaivagar el pessic amarg de la tristesa.

El corredor naix en l’escala que va de la planta baixa al primer pis. Hi ha una finestra que dona al carrer que l’il·lumina, durant més de trenta anys fou una porta, ja que la casa on visc eren dos habitatges.

En la paret dreta tinc penjada una col·lecció de fotografies en blanc i negre d’alguns racons delmeu poble, la majoria són de Vicent Salvador, també n’hi ha una de Vicent Ros, el fotògraf que en els anys cinquanta, seixanta i setanta del segle passat, conscient de la gran transformació que s’estava produint, feu un immens esforç per deixar constància de l’arquitectura, l’urbanisme i la manera de viure de la localitat. La foto recull la imatge del desaparegut palau arquebisbal.

Les fotos de Salvador i de Ros són també imatges d’eixa vila imaginaria anomenada Pouet on m’he perdut i retrobat tantes i tantes vegades, un espai on el passat sempre és present.

Pintades amb aquarel·la hi ha també tres fotografies d’altres espais desapareguts. És difícil conservar els vells edificis quan l’especulació urbanística és tan ferotge com ho és en el nostre país. Aquestes són de María José Bermúdez. D’aquesta dona del Puig de Santa Maria sempre m’ha captivat la seua mirada i la capacitat que té per a donar a la imatge un vernís personal.

El corredor, en deixar de ser escala, dona pas a dues habitacions, amb un espai quadrat entre les dues portes on hi ha un quadre alt i llarg que emmarca les il·lustracions del llibre Bernat i els seus amics de l’artistaplàstica Leonor Seguí. En els personatges retrobe els xiquets en els quals em vaig inspirar i que ara són individus adults.

Després el corredor dona pas a un antic celobert reconvertit en habitació per a la planxa. Algunes matinades hi he descobert sorprés la meua companya devorant les pàgines d’un llibre amb un somriure esbossat en els llavis. Davant d’aquesta habitació hi ha una vella arca que algun veí va donar a la meua dona i que ella amb traça d’orfebre va restaurar. A sobre, el telèfon, una làmpada, el vell molinet de café de la tia Carme i poca cosa més.

Més endavant, la porta de la cambra de bany, una planta al costat d’un pilar que en el seu moment ens vam veure obligats a reforçar, i un poc més enllà la porta del nostre dormitori. Allí el corredor s’eixampla abans de tornar-se escala de nou, una escala que porta al terrat i al meu petit escriptorium. En un cantó hi ha una làmpada de peu, una butaqueta i un reposapeus, que hauria d’anomenar reposagats ja que és un dels diversos mobles de la casa sobre els quals li agrada a la gata dormir. Al costat de la butaqueta, una vella pastera de fusta amb la seua post corresponent amb les inicials dels meus avis paterns. Damunt, el retrat del seu casament i un grapat de llibres.

En la paret, una reproducció del Gernika de Picasso, com a recordatori que sempre hem d’estar alerta davant d’aquells que ens volen robar la llibertat. Front al dormitori, una prestatgeria d’escaiola on reposa l’obra completa de Josep Pla, l’acompanyen volums d’altres assagistes: Montaigne, Joan Fuster, Josep Iborra, Enric Sòria, Josep Igual, Joan Garí, Ramon Ramon, Vicent Alonso, Enric Balaguer, Gaziel... A l’altre costat de la porta hi ha la tauleta de nit del dormitori dels meus avis sobre la qual reposa una vella planxa de la besàvia Carme.

En les parets d’aquest petit racó hi ha quatre fotografies, una on soc jove i amb el cabell llarg, amb el poeta Josep Maria Ribelles; una altra amb el novel·lista Enric Valor; una tercera amb el poeta Ramon Guillem, i la quarta és una fotografia de grup feta per Vicent Salvador a la Casa del Llibre de València, allí soc amb Joan Navarro, Vicent Penya, Josep Manuel Esteve, Manel Rodríguez-Castelló i Josep-Lluís Roig, poetes que estime i aprecie.

Només és un corredor, un lloc de pas, un espai aparentment anodí en el qual d’una manera o altra sobrevisc al desencant i em refaig de la pena.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next