VALÈNCIA. Caldrà que passen 150 anys més perquè els murs del trinquet de Pelayo vibren com ho han fet amb la final d’aquesta vesprada. De gom a gom, amb la calor sufocant del nouvingut estiu apegada a les lloses, la catedral de la pilota ha estat el brillant escenari on ‘Soro III’ ha recuperat la corona de campió de l’Individual. El rei del mà a mà ha tornat. Això sí, ho ha fet en véncer 60-55 en una partida memorable, èpica, titànica i dramàtica, en la qual José Cabanes ‘Genovés II’ ha emocionat tots els aficionats d’aquest joc mil·lenari. Una final que passarà a la història.
Després d’un intercanvi letal de pilotades; després d’una lliçó magistral de força, potència, veterania i col·locació; després d’una batalla honesta, cara a cara i sense treva, entre dos jugadors entregats, a la final més esperada del mà a mà li esperava un desenllaç de pel·lícula.
Amb 40-40 en el marcador de Pelayo, ‘Soro III’ ha fet un pas endavant en la partida. ‘Genovés II’, inapel·lable fent el dau, començava a acusar el ritme frenètic de la final, pràcticament suïcida. La pilota, violenta quan eixia de les mans dels dos pilotaris, ha fet pel de Massamagrell, que s’ha crescut en cada colp guanyador. Per moment, ‘Soro III’ s’ha convertit en una màquina de produir quinzes de tots els colors. Amb eixa inèrcia, amb el seu rival tocat i quasi enfonsat, ‘Soro III’ ha arribat al 55-40 per a acaronar la glòria.
Tanmateix, alguna cosa ha passat durant eixe etern instant a Pelayo. ‘Genovés II’, ferit però mai derrotat, ha ressuscitat d’entre les cendres i ha començat a volar. Esperonat pels seus fidels, ajudat per la seua família, abraçat per centenars d’ànimes que seguien la partida al trinquet i a l’altra banda de la televisió, José Cabanes s’ha transformat. Com si tornara deu anys enrere disposat a ajustar comptes amb el passat, ‘Genovés II’ ha sigut aquell jugador impossible de guanyar. José volava i el trinquet l’acompanyava. Amb la dreta, amb l’esquerra, pel centre, a la careta, per dalt i per baix.
Del 55-40 s’ha passat al 55-55. Pelayo s’ensorrava. Aplaudiments, crits i plors. ‘Genovés II’, amb 37 anys, una dècada després de perdre la seua última final, amb sis operacions i dues lesions de retirada de per mig, s’ha posat a un joc de guanyar el seu primer Individual. Les pulsacions s’han disparat entre els rojos i els blaus per culpa de la capriciosa pilota, que feia el més inesperat.
Ara ‘Soro III’ veia com la final se li escapava de les mans i Genovés ho tenia més a prop que mai. Els espectadors no volien més final. No volien veure més. Ningú es mereixia perdre hui. Espectacular. Inoblidable.
Així que només quedava que el destí pronunciara la seua última paraula i proclamara un campió. La moneda ha caigut de cara per a ‘Soro III’, un exemple de calma, de tranquil·litat, de saber estar en una final amb els nervis a flor de pell. Quan ‘Genovés II’ llançava la pilota dalt per fer quinze i plantar cara en aquest últim joc, una força inexplicable ha tornat la pilota a les lloses perquè Quico rematara la final més emocionant dels últims anys.
Final 60-55. ‘Soro III’ s’emporta el seu sisé títol i iguala mites com Genovés i Sarasol en el campionat més important de l’escala i corda. Mentrestant, Genovés deixava el trinquet entre crits de “José, José, José!”. Un mite, una llegenda a la qual no li ha estat necessari guanyar per a conquistar el millor premi de tots: l’estima de l’aficionat, el cor dels que gaudeixen veient-lo jugar.
I la història s’ha repetit, com en aquell estiu del 1996 a Sagunt. “Per què no hem de plorar?”, van dir llavors els comentaristes de l’antiga Ràdio Televisió Valenciana quan Paco Genovés va remuntar Álvaro en la nomenada final del segle. Hui ‘Genovés II’ ha caigut, ‘Soro III’ ha triomfat, les llàgrimes han tornat al trinquet. “Per què no hem de plorar?”.
