Paraules de consens en el temps de l'antipolítica

Puig reivindica a Madrid "la bona política" que entén que "pactar no es trair" enfront "la mentida i la confrontació" de les eleccions com a "exercici de màrqueting"
3 juliol 2019 06:00h
"L'antipolítica, sense dissimular, abandona la raó, les idees, el contrastament de les millors solucions". / EUROPA PRESS 

MADRID. Ximo Puig és un home amb personalitat. Que ningú no s'equivoque: no és un polític a l'ús. N'és un amb contingut i idees pròpies, lleial a la seua gent i als seus principis. Així ho pensa, o almenys ho expressa, la presidenta del Congrés, Meritxell Batet. Ara bé, de quin polític diríem el contrari? De molts, és clar! Però ben cert és que les alabances de Batet remeten als afalacs habitualment emprats en aquests casos. No és que resulten ni més ni menys realistes, però sí habituals. I això, ja ho sabem, els lleva força. S'assemblen a aquelles ratlles buides que tots hem escrit per a emplenar un treball acadèmic; prompte les haurem oblidat. La presidenta, però, va deixar caure una idea més cridanera. "Ximo Puig és un home de consensos en una època de grans dissensos". Açò és una altra cosa. Què té a dir, el president, al respecte?

Sent justs, el discurs que va pronunciar aquest dimarts Puig no es diferencia molt de tot allò que ja li hem sentit dir. El seu govern ha suposat un canvi de paradigma al País Valencià. Ha acabat amb la hipoteca reputacional i ha posat el focus en la inclusió social i la gestió de la pluralitat, diu ell. I malgrat que aquestes paraules no són noves, pot ser sí que sonen diferents escoltades des de Madrid –les va dir durant un dels desdejunis informatius que organitza Europa Press a la capital espanyola–, rodejat, no sols de la familiaritat d'alguns dels seus consellers, sinó també de ministres, secretaris d'Estat i alguns empresaris. En certa manera, s'assembla a això que diuen "eixir de la zona de confort". En aquest cas, cap a una zona molt concreta de la península Ibèrica que, massa sovint, no presta prou atenció a allò que passa a les seues perifèries. Tampoc en matèria política.

 Aquest home de consens –com l'ha definit Batet–, també parla de "l'antipolítica" com un fenomen generat a partir de la fractura social que va agreujar la crisi econòmica. "És aquella que, sense dissimular, abandona la raó, les idees, el contrastament de les millors solucions" i, a canvi, ens deixa "l'exaltació de la pitjor versió de l'ésser humà: la mentida, la confrontació i l'insult". Una resposta airada per a la qual "allò substancial no és la regeneració de la democràcia ni de les persones, sinó les eleccions contemplades com un exercici de màrqueting i manipulació comunicativa". És curiós com, fins i tot un àcrata d'aquells irremeiablement barallats amb el poder institucional podria comprar aquesta cita de Puig. I ben mirat, d'antipolítica tal com la defineix, n'estem farcits últimament. Tot i que també hi haurà qui puga rebatre: "Escolte, pensava que això era la política!".

Però l'home que reivindica el consens creu que la política tracta, precisament, d'arribar al consens. I cita Joan Fuster per a explicar-ho: "Tots, si arribem a tindre raó, la tenim a mitges". Puig confia que la gent ho sap, i així creu que ho demostra la "commoció social" que va generar la mort d'Alfredo Pérez Rubalcaba, un home que "buscava el pacte per damunt de les estèrils batalles de trinxera". "Des de la coincidència o la discrepància, la ciutadania va trobar en Rubalcaba l'exemple de polític", diu Ximo Puig. Però això, per molt seriosament i convençuda que es diga, no pot deixar de ser una d'aquelles coses que se solen dir a sovint. Realment la ciutadania mira cap als exemples de 'bona política' mentre l'antipolítica s'obri pas o més aviat abraça la desafecció i el rebuig? En tot cas, correspon als enquestadors trobar una resposta i als mateixos polítics, si cal, una solució.

Malgrat tot, el president del consens –el seu govern és un acord entre quatre dels set partits representats en les Corts– no renuncia a insistir en "la bona política". Aquella que –va assegurar– entén que "pactar no és trair i que acordar no és mostrar debilitat" i planteja que "els acords són necessaris si aspirem a resoldre els problemes". També els acords amb els rivals, com va passar aquest dilluns amb la reivindicació del Botànic, per exemple, junt amb el PPCV, del dret civil valencià

Una vegada més, es tracta de paraules massa vegades escoltades, però que potser siguen irrenunciables. Tan irrenunciables, irònicament, com ho és la mateixa política. Així ho expressa el president, que novament va repetir una cita de Manuel Azaña que ja va pronunciar durant el passat debat d'investidura: "No odieu ni vos aparteu de la política, perquè sense ella no ens salvarem. Si la política és l'art de governar el poble, fem tots política, i com més millor, perquè només així podrem governar-nos nosaltres mateixos i impedir que ens desgovernen altres".

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next