David Madden: "S'ha d'assegurar que la vivenda nova no estiga alimentada per la màquina de l'especulació"

Sociòleg expert en estudis urbans i coautor del llibre 'En defensa de l'habitatge'
11 febrer 2019 06:00h
"Molts dels treballadors que han fet les ciutats possibles no tenen la possibilitat de viure en el centre i són expulsats als marges", diu Madden. / DANIEL GARCÍA-SALA 

VALÈNCIA. En els darrers mesos la vivenda s'ha posicionat com un tema cabdal ja no només en les converses al voltant de qualsevol taula, sinó en les propostes polítiques per a les pròximes eleccions. Un assumpte vinculat a un vocabulari ja assentat entre tots nosaltres però que fa uns anys resultava prou desconegut: gentrificació, desnonaments o execucions hipotecàries. 

Per a parlar de totes aquestes qüestions, el sociòleg David J. Madden (Nova York) ha deixat aquesta setmana la seua residència habitual a Londres, on imparteix classes com a professor especialista en ciutat i habitage en la London School of Economics and Political Science, per a fer una ruta per diferents ciutats de l'Estat i presentar també el seu darrer llibre, En defensa de l'habitatge, escrit junt amb Peter Marcuse. 

A València, el Col·legi Major Rector Peset va acollir, aquest dimecres, la seua conferència emmarcada en 'Els Debats del Magnànim', organitzats per la Institució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d'Estudis i d'Investigació, i des de Diari La Veu vam aprofitar l'ocasió per a mantidre una conversa amb aquest expert en habitage. 

L'accés a la vivenda cada vegada és més difícil en ciutats com València, on a més hi ha hagut un increment dels preus del lloguer. Quina considera que serà la situació d'ací a uns anys?

El que plantegem al llibre és que n'hi ha raons estructurals per a l'increment en els costos de la vivenda, així com per a l'augment dels desplaçaments de la població, els desnonaments o l'accés a una llar. Aquestos problemes són causats pels canvis en l'estructura del mercat de l'habitatge i la indústria de la construcció, que fan que la vivenda s'estiga convertint més en una mercaderia, en una cosa que és produïda o distribuïda per a obtindre un benefici. Hi ha hagut un canvi en el sistema de la vivenda i podem anticipar que hi continuarà havent una pressió dels mercats perquè continue creixent el cost.

Ens dirigim així cap a ciutats sense veïns i veïnes?

No pense que els residents siguen trets de les ciutats tots alhora, però n'hi ha molta desigualtat en termes de qui té permís i capacitat per a viure en la ciutat i qui no. Molts dels treballadors que han fet les ciutats possibles i sense els quals les urbs no podrien existir no tenen la possibilitat de viure en el centre de la ciutat. Aquestos són expulsats als marges i són els que estan patint les conseqüències d'aquest canvi en el sistema de la vivenda.

De fet, els desnonaments per no poder pagar el lloguer són una realitat en augment en la nostra regió, que s'uneixen als ocorreguts per les execucions hipotecàries. Així, ens trobem amb una paradoxa: vivendes buides i gent que no pot accedir-ne a una. Quina podria ser la solució davant d'açò?

Aquesta situació també està ocorrent en molts altres llocs. Tenim moltes vivendes i moltes persones amb necessitat d'habitatge i això és un signe que la política econòmica de vivenda no està treballant com hauria de funcionar. No estem veient que el sistema estiga cobrint eixa necessitat social d'habitatge que n'hi ha per part de la ciutadania. Així que aquest s'ha de reorientar cap a l'objectiu de donar a la gent la llar que necessita, en comptes de mantindre els beneficis de les empreses.

"En les capitals tenim grans propietaris dirigint-se cap a la gentrificació com a model de negoci", ressalta el sociòleg. / DANIEL GARCÍA-SALA

Per això, les cases públiques i socials són una necessitat. Sempre va haver-hi famílies la necessitat de vivenda de les quals no va ser resolta bé pel mercat privat. Així, ha d'haver-hi cases que no estiguen determinades per les forces del mercat. Si deixem que els espais de la ciutat estiguen controlats per les forces del mercat veurem com les persones amb menys recursos són espentades als marges. 

Per a reduir el preu de la vivenda, hi ha alguns economistes que proposen una major regularització per part dels governs i d'altres que opten per un augment de l'oferta. Quina és la seua proposta?

En ciutats com València pots trobar molta vivenda, així que és més una qüestió de distribució que no d'oferta. Per tant, ha d'haver-hi un augment en l'habitatge social i en aquell que la gent es pot permetre. Pensar que l'augment de l'oferta farà que el mercat s'encarregue del problema és molt ingenu perquè hem vist que això no passa. S'han de fer passos per a assegurar-se que la vivenda que es construeix no és immediatament alimentada per la màquina de l'especulació.

En el seu llibre tracta la gentrificació i en el nostre territori ens trobem també amb aquest problema. Quines mesures s'haurien de prendre per a aturar-la?

La capacitat dels propietaris per a fixar els arrendaments, el tipus de contracte de lloguer o la duració d'aquestos són qüestions que faciliten la gentrificació d'una àrea. En les capitals tenim grans propietaris dirigint-se cap a la gentrificació com a model de negoci i estan buscant constantment un buit en el mercat de lloguer. Aquest és el motiu de la gentrificació segons molts estudis. Així, com més grans propietaris hi haja amb la voluntat només de fer negoci, més gentrificació n'hi haurà i, especialment, si no hi ha una regulació al respecte.

En l'àmbit autonòmic s'ha posat en marxa un registre per a controlar els apartaments turístics il·legals. Pensa que aquesta és una bona actuació per a evitar que els veïns tradicionals deixen les seues llars?

Viatjar a altres ciutats és bo, però s'ha de fer d'una forma sostenible i encertada, que no supose aconseguir un espai per damunt dels residents. Per descomptat, és comprensible que alguna gent haja de recórrer al subarrendament com a forma de sobreviure en un mercat competitiu. Però hi ha un problema quan tenim un espai que hauria de ser usat per habitants i autòctons i és pres pel turisme. Aquesta és una àrea en què els governs de la ciutat han d'avançar i fer alguna cosa.

Madden expressa que "una ciutat més igualitària, menys segregada i més pública és un espai que serveix tant a residents com a visitants". / DANIEL GARCÍA-SALA 

El subarrendament d'habitatges és prou opac i les empreses que el controlen no comparteixen massa informació. En eixe sentit, la gent en general està prou conscienciada, però açò té un terrible cost en certes àrees. El que es podria fer és forçar les empreses a fer la seua informació pública i també fer passos per a previndre que edificis sencers siguen convertits en vivendes per a turistes permanentment.

Durant els darrers anys, els inversors estan comprant grans quantitats de cases i donant-los un ús d'allotjament turístic probablement perquè és una àrea que no ha estat regulada encara. La qüestió és: per què les ciutats no comencen a actuar davant d'això quan és una qüestió que realment està modelant i definint les nostres ciutats?

Ens trobem així en un moment en què les ciutats han d'afrontar com tractar la convivència entre turistes i residents. Com pot funcionar la relació entre aquestos dos subjectes? Quines mesures s'haurien de prendre?

Les ciutats no han de mostrar-se inhospitalàries davant les persones que viatgen, però els turistes tampoc han de tornar-se hostils cap als residents i especialment cap a aquells que pertanyen a la classe treballadora. En aquest assumpte, resoldre el sistema de vivenda és definitivament el més important. A més, en general, és necessari determinar qui està ajudant i contribuint en una ciutat més igualitària i oberta i qui està contribuint a una ciutat més elitista i desigual. Però certament hi ha un nombre de coses beneficioses tant per a residents com per a turistes: hi ha un urbanisme que pot ser útil per a ambdós. 

En eixe sentit, s'han d'assegurar espais ben dissenyats, no exclusivistes ni privats, que no siguen privatitzats o presos sota el control d'interessos corporatius. Eixes mesures són viables i beneficien també els visitants. Així mateix, s'ha de treballar per a desenvolupar veïnats on tot el món tinga un lloc, on la classe treballadora tinga un espai. Paradoxalment, també això faria una ciutat més interessant perquè els turistes la visiten. Una ciutat més igualitària, menys segregada i més pública és un espai que serveix tant a residents com a visitants.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next