Des del Casino em vaig adreçar a la plaça Major, epicentre dels poders civil i religiós, pel carreró estret i ombrívol que desemboca en la plaça de l’antic recinte religiós. En aquest vial humit veig l’amo que arrossega l’animal elevant la veu i la mà.
Hui, com cada dilluns, els iaios es manifesten en la plaça de l’estàtua de forma estoica i tossuda davant la indiferència general.
Abans d’arribar a la plaça de l’ajuntament ens topetem amb la plaça de la Peixateria, que té una estàtua de dos dones. Se l’anomenava popularment ‘las tortilleras’, però és una obra realitzada per J.B. Adsuara dedicada als artistes costumistes en 1936. I originalment va estar emplaçada en el Museu de Belles Arts que s’inagurà en 1934. Davant seu està el banc pintat de colors on una dona parla per telèfon cridant al seu marit que està farta de treballar i es troba sola amb els fills.
En la plaça Major hi ha una exposició sobre la mobilitat que ha organitzat l’Ajuntament per reivindicar el dia de la bicicleta. A les huit és la convocatòria de la volta ciclista, però s’ha suspès perquè no ha vingut ningú.
La reconstrucció de la cocatedral que està davant de l’ajuntament és obra de la dictadura. La guerra i la postguerra són sempre negocis segurs per als que guanyen els conflictes. A la porta lateral de l’església hi ha una pidolaire tirant fora un desgraciat que portava el bric de vi.
He pujat al trenet turístic per arribar a l’última parada, el Caminàs. Un camí preromà ple de camps erms i vivendes ocupades per la fam i la brutícia conviuen amb els corredors i les putes que venen el cos assegudes baix d’un paraigües o vora una foguera.
Joan Miquel Palomar
