De plom, el cel

21 abril 2019 06:00h

El món s’ha amagat darrere de cortines de pluja i un cel de plom ho cobreix tot. Són molt poques les vegades que això passa a casa nostra tants dies seguits. No guarde cap record d’infantesa d’una Pasqua contemplada a través dels vidres de la finestra. Potser va haver‑n’hi, però no les recorde. Jo vaig nàixer un segon dia de pasqua. Aquell any, ma mare no va poder omplir el cabàs amb una carmanyola de faves sacsades, llomello i embotit. D’ous dur, mona, llonganissa de pasqua, tomata fregida. De coquetes de sagí, de tabaquets, de rossegons. Però devia ser l’únic any que no se n’anà de berenar de pasqua en la seua vida de criatura, de jove, d’adulta. Fins que es va fer massa gran i vella i cada dia li semblava de plom, o això deia. Un cel de plom és també el títol del llibre on Carme Martí fa novel·la de la vida de Neus Català, la darrera supervivent dels camps nazis de les nostres terres, que es va morir fa uns dies. Vaig conèixer part de la història d’aquesta dona fa molts anys a través del llibre de Montserrat Roig Els catalans als camps nazis, i ara en fa cinc o sis vaig topar de nou amb la seua història escrita per Carme Martí, que ha fet un retrat i un recorregut per la vida d’aquesta dona que no oblidaré mai. Avui, mentre mirava el cel gris que cobria la Vall d’Albaida, la Costera, la Ribera, l’Horta i València a través de la finestreta del cotxe, era conscient de la meua fortuna. Mentre mire com plou a través del finestral i sent el vent que xiula fort, tinc la sort de qui contempla i no pateix. Com molta gent, he vist documentals i pel·lícules i he llegit llibres sobre les barbaritats comeses en aquells camps de concentració, però Un cel de plom em féu sentir, com cap no ho havia fet, el pas del temps, la llargària dels dies, totes aquelles hores carregades de minuts mentre elles eren allà fora, fileres de preses, dempeus sota la pluja durant hores, sota la neu durant hores, sense raons, sense perquè, sota el cel gris de plom per l’oratge, pel fred i per la neu, però també i sobretot per les cendres de les ànimes que eixien del fumeral i els cobrien els cabells, i els ulls i les mans i tot. Plou i bufa el vent. Els santets de la Pedra del penell de la torre de l’església de Benimaclet dansen ara cap al nord, ara cap a l’est, inquiets, com el meu cor i el meu pensament. I em sembla que és bo, tot això: la pluja, el vent, el cel de plom, la tristesa, la inquietud, els records de les coses bones i també el de les aberracions. Per no encantar‑nos, per tal de no oblidar que encara ara hi ha tanta gent que viu seguit seguit sota un cel com aquest, de plom. Metafòricament.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next