De poble

28 febrer 2019 06:00h

Soc de poble. M’agrada ser de poble, encara que aquest no és aquell que fou. Hi ha algun barri que ja comença a agafar l’atmosfera d’extraradi de la ciutat propera. Els pobles valencians ja ni tan sols parlen mal els uns dels altres, almenys en la meua comarca.

En els darrers cent anys s’hi han produït tants canvis en tots els aspectes que el nostre viure quotidià, els nostres referents, els nostres anhels tenen poques coses en comú amb els dels nostres besavis i avis.

Hi ha qui a casa conserva com una peça arqueològica el pou i fins i tot li ha posat il·luminació en l’interior, i no sap fins a quins nivells els seus ancestres depenien de l’aigua que poaven, un líquid cristal·lí tret a lentes poalades que apagava la set de bèsties, plantes i persones, que servia per a rentar la roba, les estances de la casa i el cos dels adults i les criatures.

Jo he arribat a treballar no amb el fill, però sí amb el net de Nostre Senyor, un home ben plantat a qui li agradava, mentre collia taronja, cantar les cançons de l’alcoià Camilo Sesto. He jugat en el que hui és el carrer més transitat a futbol amb el Saliner, el Carboner, el Torroner, Caroteres, el Soto, el Parrac, Mingo, el Serrallo, el Vell, Rata i fins i tot amb l’Aranya, malnoms que portàvem com si d’un petit títol nobiliari es tractara.

Els pobles ja no són el que eren. És cert que es viu millor, tenim quasi de tot, fins i tot allò que no ens fa falta i que sovint enrarix les relacions personals, si em referisc als mòbils. Les nostres converses s’han omplit de passats i d’una certa nostàlgia, per perdre fins i tot hem perdut verbs, substantius i un bon pomell d’adverbis, de refranys i suggerents frases fetes.

La paraula canvi s’ha incrustat en l’ADN de les noves generacions, que des que van nàixer han assistit a una transformació constant del seu entorn i viuen amb l’ansietat que dona l’aparició d’una innovació darrere d’una altra.

Ho saben aquells que els escriuen els discursos als polítics que empren la paraula canvi com si fora un fetitxe.

Els carrers del poble, sobretot al barri vell, han perdut dinamisme. Tancaren les botigues, les carnisseries, les drogueries i les forges dels ferrers i mestres d’aixa, traslladaren els tallers de mecànica, de fusteria als polígons i fins i tot els recents finats ara se’ls emporten al tanatori. Hi ha carrers sense vida aparent, fossilitzats en la seua soledat i en els quals els lladres fan el seu agost sense ni tan sols ser percebuts pel veïnat que resta tancat a casa.

Quan torne de viatge i veig aparéixer, en eixir d’una corba en l’autovia, la silueta del mont Picaio o la del campanar de l’església dels Sants Joans, sent que he arribat a casa, i amb això en tinc prou, em fa feliç. A pesar de tants peròs, m’agrada ser de poble.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next