De Salses a... GUARDAMAR

Guardamar, punt cardinal pel sud de la llengua catalana. A la plaça de Jaume II, llueix el seu monument a la "llengua comuna" (a la imatge de portada). Guardamar nasqué al segle XIII a la desembocadura del riu Segura. Des d'aleshores fins a hui s'ha mantingut fidel a la llengua pròpia dels valencians. 

Guardamar, punt cardinal meridional de la llengua d’Ausiàs March. Ja coneixeu la frase: «De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó». Doncs sí, s’hi parla el català; millor dit, encara s’hi parla, perquè l’agressió hispanoglòtica no ha cessat, fins i tot des d’aqueixa Generalitat dita dels valencians, que en 1988, en època del Lerma, inclogué la població a la comarca del Baix Segura, hui dia —que no en el passat—de parla castellana. Guardamar sorgí al segle XIII, lloc de nova planta de cristians, de cristians catalans, i serví de punt de desembarcament de l’estol que portava l’exèrcit català de Jaume II que sotmeté la vall del Segura en 1296.

El 21 de març de 1829 tremolà la terra. El terratrèmol fou devastador i destruí completament els pobles del Baix Segura. Almoradí desaparegué entre runes. La catàstrofe (a la imatge, un gravat al·lusiu de l'època) arruïna els pobles i la població tradicional. La reconstrucció posterior fou feta amb colons procedents majoritàriament de Múrcia. La fesomia lingüística de la comarca canvià radicalment.

De Salses a Guardamar, efectivament; vet ací l’extensió de la llengua catalana de nord a sud. La fita de Salses, al Rosselló, està clara des de temps immemorials, pràcticament des del mateix naixement de la llengua catalana. La de Guardamar, però, és fruit del retrocés geogràfic de l’idioma de Llull i Muntaner, sobretot des que el bisbe de Múrcia, el borbònic Luis Antonio de Belluga y Moncada, decidí en 1715 dessecar i colonitzar, amb castellans de Múrcia i Andalusia, la immensa zona d’aiguamolls del tram final del riu Segura. D’això nasqueren els pobles de Dolors, Sant Fulgenci i Sant Felip Neri (pedania de Crevillent). Aquest és el punt de partida de la castellanització lingüística de la comarca més meridional del País Valencià, el Baix Segura, que acabà per adoptar la llengua castellana amb els trets particulars de la parla del camp murcià. El terratrèmol de 1829 significà el sotrac definitiu, de la població tradicional i de la llengua que parlaven. Pensem que la terrible sacsejada destruí completament, materialment i humana, Almoradí. El nou poble que sorgí després de la catàstrofe es configurà amb colons vinguts majoritàriament de Múrcia. No obstant això —i gràcies— ningú tocà el nom, que continuà sent Almoradí i no Almoradín o Almoradino. El veí Rojals, tanmateix, no tingué tanta sort toponímica, que es convertí en Rojales. I al costat de Rojals, Guardamar. Rojals formava part de Guardamar aleshores, que no fou fins a l’any 1773 que se segregà de Guardamar. Ara bé, mentre Guardamar, tot i la devastació del terrible moviment sísmic de 1829, conservà la població autòctona i, doncs, la llengua del país, el poble segregat fou colonitzat per castellans i el català s’exhaurí. Més al sud l’espai era un erm immens, amb les salines banyant-lo, fins a la torre de la Foradada, fita meridional del Regne. Als inicis del segle XIX, en 1803, l’administració de les salines reials es traslladà a la Torre Vella, una de les moltes torres vigia del litoral. Nasqué Torrevella a redós del negoci saliner. Amb el temps —temps molt recent— l’antic poblat cresqué i cresqué, brutalment cresqué (recordeu-vos de la cantarella dels concursos televisius le ha tocado un apartamento en Torrevieja, Alicante) fins a esdevenir, tot prescindint del valencià, la urbs alienada i forassenyada de hui dia amb un centenar de mil d’habitants.

Guardamar s’aixecava, altiva, sobre el tossal d’Almodòver, en un meandre del riu Segura a la seua desembocadura. Hui dia resten les ruïnes, el Castell (a la imatge), perquè Guardamar es reféu a la plana després del terratrèmol del 21 de març de 1829, potser la sacsejada sísmica més atroç de la història recent del País Valencià. 

Guardamar s’aixecava, altiva, sobre el tossal d’Almodòver, en un meandre del riu Segura a la seua desembocadura. Hui dia resten les ruïnes, el Castell, perquè Guardamar es reféu a la plana després del terratrèmol del 21 de març de 1829, potser la sacsejada sísmica més atroç de la història recent del País Valencià. Calgué refer una gran quantitat de localitats (Guardamar, Rojals, Almoradí, Torrevella, Torre de la Mata, Dolors, Sant Fulgenci, Benejússer, Algorfa, Rafal, Daia Vella, Sant Miquel de les Salines), que d’això la seua planimetria moderna. Canvià la forma dels pobles i, per les noves gents que s’hi assentaren, també la fesomia lingüística de la comarca, amb l’excepció de Guardamar. El terratrèmol i l’epidèmia de còlera de 1834 destruïren el teixit poblacional autòcton del Baix Segura. Redovà deixà d’existir per l’assot d’aquest brot de còlera. Els que vingueren després, a un país que oficialment ja no existia i que fins i tot era trinxat a conveniència (la divisió provincial), ja no entengueren de les coses del vell Regne. Encara hui dia, dissortadament, continuen reticents a entendre-les. Fins i tot, des de Madrid estant, es pensà a integrarel Baix Segura a Múrcia. Guardamar, però, era diferent. No renuncià a la seua valencianitat i això la convertí, juntament amb Crevillent (poblada per oriolans després de l’expulsió dels moriscos en 1609), en les fites meridionals de la llengua catalana.

A la gola del Segura hi existí un empori fenici, al lloc conegut hui dia com la Fonteta. El descobriment del jaciment de la Fonteta fenícia (a la imatge), anunciat a la dècada dels setanta del segle passat, significà un revulsiu en els estudis de la colonització fenícia a la península Ibèrica. 

País de fenicis en l’antiguitat

L’arqueologia ha demostrat que a la gola del Segura habità una comunitat fenícia. A la Fonteta, lloc envoltat de dunes en l’actualitat i que en època andalusí albergà un ribāt (mena de monestir) islàmic, existí un emplaçament fenici, una vila portuària que se situaria en un punto de rellevància estratègica per a l’explotació primària dels recursos de l’entorn i per a les comunicacions entre l’est peninsular i Andalusia. La presència fenícia serviria d’empenta a l’ocupació indígena de la regió, en nuclis comels jaciments de Sant Antoni (Guardamar), Los Saladares (Desemparats, Oriola) i la Penya Negra (Crevillent), on es pensa treballarien artesans procedents de la Fonteta fenícia.

El territori vinculat a la Fonteta guardamarenca es vertebraria a partir de l’empori portuari, amb una fortificació sobre el CabeçXiquico de l’Estany que protegia el port situat a la partida de la Raconada. Segons aquest model, a partir de les fonts escrites i allò que l’arqueologia mostra de Gàdir(Cadis) i d’altres establiments fenicis, al tossal d’Almodòver —el Castell— fou erigitun santuari dedicat a la deessa mare Aixtart o Astarte, mentre que a la ciutat de la Fonteta n’hi hagué un dedicat a Melcart, divinitat protectora dels navegants, que els grecs identificaven amb Hèracles.

El descobriment del jaciment de la Fonteta fenícia, anunciat a la dècada dels setanta del segle passat, significà un revulsiu en els estudis de la colonització fenícia a la península Ibèrica, per la funció que degué tindre l’emporiguardamarenc en el desenvolupament del comerç i, és clar, també pel grau d’interacció d’aquells fenicis amb les poblacions autòctones de l’edat de bronze final, gènesi del procés orientalitzant del sud del País Valencià, que es traduí, al segle VI aC, en la florida de l’etapa ibèrica antiga. Així, la Fonteta ha esdevingut un dels centres paradigmàtics de la presència fenícia a la Mediterrània occidental, d’això el seu gran interès i, doncs, la importància de preservar el jaciment.

La "rābita", mena de monestir islàmic, del segle X (a la imatge), és un dels grans monuments arqueològics de Guardamar. La "rābita" s’excavà en 1984, la qual cosa permeté descobrir un complex de vint-i-una petites mesquites, totes amb la "qibla" i el "mihrab" corresponents. Els seus usuaris, musulmans pietosos, seguien una disciplina militar com a preparació al martiri si fóra precís per la fe musulmana. 

La ràbita de Guardamar

La vila fenícia es perdé en el temps i del lloc on se situà no tenim notícia fins al segle X, quan el país era l’àrab Alandalús i el Segura formava part de la regió de Tudmīr. Els geògrafs àrabs al-Udhrī (s. XI), al-Idrīsī (s. XII) i ad-Dimaxqī (s. XIV) ens parlen que a la desembocadura del riu Segura hi havia un mawdi‘ (pronuncieu maudiaà, «lloc») anomenat al-mudawwar o al-mudawwir, un nom derivat del verb dawara («envoltar»), que per la presència del prefix mu- expressala idea de lloc envoltat, lloc envoltat en aquest cas pel meandre que forma el Segura. El topònim, que dóna nom al tossal on s’assentava l’antiga població cristiana, ha derivat en el català Almodòver i el castellà Almodóvar (topònim i cognom de personatge famós del món del cel·luloide).El riu segura és anomenat an-nahr al-Abyad(«el riu Blanc») o nahrMursiya («riu de Múrcia»). Atenció!: he transcrit literalment els caràcters àrabs, que el mot Mursiya, cal pronunciar-lo Múrcia, com ho fem de normal en català. Un altre geògraf àrab, Yāqūt (1179-1229), tot referint-se al Munastīr de la costa de Tunis (en les llengües europees el veureu escrit sovint Monastir), donava notícia d’unaltre munastīrsituat a la costa d’Alandalús, entre Laqant (el nom àrab d’Alacant, així que d’Alicante res de res) i Qartāyanna (pronunciat igual que ho fem en català, Cartagena). Si bé d’antuvi els estudiosos cregueren que es tractava del Monastil existent a Elda, en 1897 es trobà a la Fonteta guardamarenca, el mateix lloc on s’assenta el jaciment fenici, una làpida commemorativa de la fundació d’una mesquita en el mes de muharram de l’any de l’hègira 333 (o sia, del 24 de agost al 22 de setembre del 944 de l’era cristiana), que canvià la identificació geogràfica del lloc esmentat per Yāqūt. La inscripció de la làpida de la Fonteta indica que la fundà Ahmad ibnBahlūlibnBint al-Wāthiqbi-l·lāh (th pronunciades coma z castellana). Aquest personatge era un membre d’una família destacada d’al-Qayrawān (Tunis), seguidora del califat abbàssida de Bagdad, que es refugià a Alandalús en temps del califa cordovès Abd ar-Rahmān III (912-961), quan al Magrib s’imposà el califat fatimita de credo xiïta. I és que les rivalitats entre sunnites ixiïtes (per entendre’ns, catòlics i protestants de l’islam) no són cosa només de l’Iraq actual, que la discòrdia s’arrossega des dels temps de la formació dela religió mahometana. Sembla ser que Ahmad ibnBahlūl decidí crear a la desembocadura del Segura (recordem que per allà havien entrat els víkings anys abans i saquejaren Oriola) una rābita, una mena comunitat monàstica islàmica, que entre exercicis espirituals s’entrenava per a la jihâd (la guerra santa). Això és el que a l’islames coneix com a ribāt, la reclusió voluntària en una rābita (lloc on es fa el ribāt), com a monjo cristià, amb la finalitat de defensar les fronteres del Dār al-Islām («la Casa de l’Islam» o terres islàmiques). La frontera —ath-thagr en àrab— no era solament terrestre,que l’immens litoral també era considerat marca territorial, procliu a incursions enemigues d’ultramar, mes quan a Tunis regnaven els fatimites, potencials rivals del califat cordovès.

La rābita s’excavà en 1984, la qual cosa permeté descobrir un complex de vint-i-una petites mesquites, totes amb la qibla i el mihrab corresponents. Els seus usuaris, musulmans pietosos, seguien una disciplina militarcom a preparació al martiri si fóra precís per la fe musulmana (la fe, val a dir-ho, sunnita). Cap al segle XI, segons apunten els arqueòlegs, la rābita s’abandonà, encara que no per causes violentes, car el mobiliari ceràmic fou trobat in situ. Hi ha la possibilitat que el complex patís les conseqüències del terratrèmol de l’any 440 de l’hègira (juny de 1048 a juny de 1049) i el lloc fóra despoblat. Com veieu, el de 1829 no ha estat l’únic terratrèmol que ha assotat l’extrem sud del País Valencià. El del segle XI fou especialment espectacular i afectà amb especial virulència a Oriola, on es desplomà el minaret de la seua mesquita major. La rābita desaparegué, però a les seues ruïnes, com mostren els grafitis de les parets, encara hi ha qui s’hi refugià —hi visqué— al segle XII.

Jaume I conquerí el Baix Segura i Múrcia a la fi del 1265 i inicis del 1266. Conquerí aquests territoris i els repoblà de catalans, encara que després els cedí a Castella. Posteriorment, el seu nét, Jaume II, utilitzà Guardamar com a cap de pont de la conquesta de la vall del Segura, amb la intenció d'incorporar Múrcia a la seua Corona. És així com Guardamar cresqué i es convertí en una vila important del sud valencià. 

Naix Guardamar

Quanels conqueridors cristians arribaren a la desembocadura al segle XIII, el lloc estava despoblat. Ni rastre del mawdi‘ —lloc— d’Almodòver ni encara menys de la rābita, sepultada per les dunes. El 15 de juliol de 1266 Alfons X de Castella signà el privilegi de constitució del terme de Oriola, on entre altres poblacions i llocs, hi figura Almodóvar, que fou fundada en aquesta època, carels seus primers habitants afirmaven en 1304, clar i català, «que [Guardamar] era gran pinar, on null temps moros no habitaren» i que Alfonso X «féu-losfer vila e mes-li nom Guardamar». Això s’esdevingué entre 1266 (fi de la revolta sarraïna gràcies a la intervenció de Jaume I) i el 7 de maig de 1271,data en què el rei de Castella instituí la vila de Guardamar (ja no Almodóvar o Almodòver), la qual havia de regir-se pel fur d’Alacant. I amb Jaume I, que en novembre de 1265 penetrà al regne de Múrcia amb el seu exèrcit, bàsicament català, per a sufocar la revolta dels andalusins murcians, vingueren els colonitzadors que introduïren al territori la llengua catalana, la que hui encara perdura.Els primers guardamarencs s’avingueren, d’antuvi, a acceptar la sobirania del rei de Castella, però en 1296 acceptaren de grat que Jaume II, el nét del rei «Conqueridor», ocupàs el territori i l’annexionàs al Regne de València. En definitiva, com diu Ramon Muntaner a la seua Crònica: «E con la dita ciutat hac presa, poblà-la tota de catalans, e així Oriola e Elx, e Alacant e Guardamar, Cartagènia e en los altres llocs; sí que siats certs que tots aquells qui són en la dita ciutat de Múrcia e en los davant dits llocs són, són vers catalans e parlen de bell catalanesc del món.»

Guardamar es convertí en el cap de pont per a la penetració de l’exèrcit de Jaume II a la vall del Segura. El 27 de abril de 1296, després d’haver conquerit Alacant i el seu castell, Jaume II es presentà amb el seu estol a la gola del Segura. La presència militar i les anades i vingudes contínues d’embarcacions ambqueviures i pertrets feren de Guardamar una vila bulliciosa. Fou aleshores quan es bastí el primer castell sobre el tossal d’Almodòver, aleshores fet de fusta. Jaume II encomanà la defensa d’aquesta primera fortificació al català Galcerà de Rosanes, personatge recordat a l’entramat viari de l’actual Guardamar, car hi té carrer dedicat. Des de Guardamar, l’exèrcit de Jaume II continuà fins a Múrcia, que conquerí el 15 de juny. Bé, més aïna se li lliurà de grat, perquè la Múrcia d’aleshores estava habitada pels catalans portats allà per Jaume I en 1266.La pau de Torrellas (8 d’agost de 1304) posà fi a la guerra que enfrontà catalans i aragonesos contra castellans. El territori dit Regne de Múrcia fou dividit i, així, el Regne de València guanyà el seu sud.

A Guardamar trobem, com a Salses (Rosselló), un monument dedicat a la llengua catalana. Un monument no, dos, perquè en 1986, el II Congrés Internacional de la Llengua Catalana no s'oblidà de Guardamar i a la vila de la desembocadura del Segura fou erigit un monument commemoratiu (a la imatge). 

Guardamar des d’aleshores ha format part del sud valencià, del sud del Regne que l’Espanya borbònica s’engolí en 1707. D’aleshores ençà, ja sabeu, atac generalitzat a l’essència del país. Guardamar, però, continuà fidel a la llengua, al contrari que Oriola i altres localitats veïnes, que, per vicissituds diverses, acabaren sent assimilades lingüísticament per la nació agressora de ponent. Aquest és l’origen de l’enrevessada frontera lingüística del sud dels Països Catalans, amb un Baix Segura castellanoparlant, illes lingüístiques castellanes a les terres del Vinalopó (Asp i Montfort, Elda i les Salines), la continuïtat de la llengua catalana fins a terres hui dia d’administració murciana (el Carxe) i l’afegitó d’un tros de Castella a la decimonònica província d’Alacant (Villena i Saix). Guardamar, però, lingüísticament, ha continuat fidel a la llengua dels valencians, tot esdevenint el punt més meridional de l’àrea lingüística. D’això que a Guardamar trobem, com a Salses, un monument a la llengua catalana, situat a la plaça dedicada, precisament, al rei Jaume II, rei valencià de cor, d’estirp i de naixença, que protagonitzà la conquesta que féu possible el sud valencià de hui.

La divisió comarcal clàssica, l’elaborada per Joan Soler i Riber, inclogué Guardamar al Baix Vinalopó. Això del nom de les comarques és relatiu. Fet el mapa comarcal, Soler i Riber no volgué que les comarques tinguessen el nom de la capital comarcal. La proposta, realitzada en els anys seixanta del segle passat, reeixí en part (feta seua per la Gran Enciclopèdia Catalana en 1968). Ara bé, als socialistos del Lerma i companyia no els feia el pes seguir a ulls clucs la proposta de Soler i Riber i es tragueren del barret, a través de la Conselleria d’Administració Local, un plagi o Proposta de Demarcacions Territorials Homologades (PTH) que incloïa Guardamar al Baix Segura; i també la vall de Biar la integrava en la comarca de la castellana Villena. Soler i Riber, amb bon criteri, creà un mapa tot tenint en compte les realitats humanes i, doncs, lingüístiques, la qual cosa menystenien i encara menystenen els polítics, amb esperit de sucursal, ancorats en l’Espanya provincial, centralista i decimonònica. És per això que la PTH continua sent una divisió comarcal oficiosa, una proposta mai no portada en pràctica de debò, perquè les comarques, en definitiva, no tenen validesa administrativa i la província segueix tenint pes —massa!— en l’estructura territorial valenciana. Guardamar: Baix Vinalopó o Baix Segura? El futur dirà. La qüestió, però, més aïna és una altra: ¿fins a quan els valencians haurem de suportar les províncies i, doncs, les diputacions, institucions alienadores i trinxadores del país?

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next