Portaven algunes nits creuant-se. El senglar estava fart de veure aquell mig porc amb cara d’estranger. Al vietnamita també li molestava l’animalot prepotent i rústic que l’ignorava, però ell, sabent-se més feble, havia de donar el primer pas.
Vietnamita (V).- Escolte mestre, vostè que és de per ací, podria indicar-me alguna bassa d’aigua clara per rentar-me?
Senglar (S).- Això està molt escàs xiquet, les poques que hi ha tenen parets llises i, si entres, ja no pots eixir. Veig que eres molt fi, que no t’agrada el fang?
V.- Sí, però sols una estona. Allà d’on vinc teníem els nostres fangars, però vaig estar una temporada al jardí d’una casa bona i tots els dies em raspallaven la pell per deixar-me ben net.
S.-Vols dir que has estat entre els micos vestits?
V.- Sí, és clar. Em tractaven molt bé fins que es van cansar i m’abandonaren.
S.- Són una pesta, jo si poguera acabaria amb ells.
V.- No et poses així, hem de respectar els altres animals.
S.- Els micos vestits no mereixen respecte perquè van contra nosaltres. Jo mateix estava per les muntanyes, però allí el menjar i l’aigua van començar a escassejar. Damunt, els maleïts venien a matar-nos amb les canyes de tro. Per això me’n vaig venir als tarongerars.
V.- I s’està millor ací?
S.- Al principi era una delícia. Teníem aigua que corria pels camps, fang per rebolcar-nos, arreletes tendríssimes de furgar i engolir. Pel dia t’amagaves per qualsevol rogle amb uns esbarzers com a muntanyes que et lliuraven del sol i de visites inoportunes. Un paradís xiquet.
V.- Jo el que veig és que els humans –bo, els micos vestits que diu vostè– van desfent el paradís. Maten les plantes d’arrels gustoses amb una ruixadora que tira un líquid pudent i van rodejant els horts amb tanques.
S.- Tens raó xiquet. Ja veig que eres menut i lleig però espavilat. Com molt bé dius, es carreguen l’agret i les cresoles, el nostre menjar preferit, i cada cop és més difícil circular. A més a més, l’aigua, que abans corria lliurement, ara va per uns tubets que hem de rossegar, i quan la tastes fa mal gust.
V.- I a vostè que li sembla que podem fer?
S.- Escolta menut, deixa ja de bufar-me el morro amb tant de “vostè”. Com que ens hem conegut, parla’m de tu i serà més senzill.
V.- D’acord, però deixa de dir-me “menut” i “lleig”, que jo no t’he faltat al respecte.
S.- Val amic. Deia que ací la vida està posant-se més complicada i perillosa. L’altre dia, sense anar més lluny, dos porquets joves del meu grup van morir envestits per una cova rodadora plena de micos. Jo estic pensant tornar-me’n a la muntanya. Tu que en penses?
V.- No ho tinc clar. Si et serveix d’alguna cosa, no fa molt vaig escoltar una conversa dels humans que ens podria ajudar a decidir.
Amagatall des d’on el porc vietnamita va escoltar una conversa d’humans.
S.- Què deien eixos borinots?
V.- Jo estava amagat en un brossegal i, en olorar-los, vaig parar l’orella. Hi eren tres xerrant al bancal del costat. Un d’ells portava un pal amb un tros de ferro d’eixos que fan servir per remenar la terra. Com que són fluixos de morro, han d’usar algun bastó…
S.- No te’n vages per les rames i conta la conversa.
V.- Aquest del bastó, molt enfadat, deia que nosaltres érem massa nombrosos, que no paràvem de fer clots, arrencàvem plantons, destrossàvem gomes, provocàvem accidents i tot un seguit de malifetes que ara no recorde. Acusava els que manaven de no donar remei i amenaçava de no tornar-los a votar.
S.- Què vol dir això de votar?
V.- Triar per veure qui mana. Bé, un altre “mico”, que parlava també excitat, li contestava que s’havien autoritzat batudes allà on ho requeria i que s’havia creat una comissió.
S.- Qui era eixe?
V.- No ho sé. Portava una coseta quadrada amb llum que no parava de tocar amb els dits. Seguia dient-li al del bastó que en quatre anys s’havia fet el que s’havia pogut i que si venia no se quin trio no deixaria rama verda.
S.-¿ què va dir el del pal?
V.- Que a ell el trio eixe li la portava fluixa, que sols demanava solucions perquè la taronja cada cop anava pitjor i els porcs eren un problema més. Va afegir que calia exterminar-nos a tots.
S.- Malparit! Exterminar-nos a tots! Com pot dir que la taronja va malament si els arbres estan plens i no venen ni a per elles? Haurien d’agrair-nos que en menjar-ne algunes els ajudem a netejar els horts.
V.- Ells no ho veuen així.
S.-I el tercer mico? Va dir alguna cosa?
V.- I tant. Si no arriba a intervindre, els altres dos acaben a cop de puny. El primer va aixecar el bastó amenaçant a trencar-li la “pantalleta dels collons”, supose que es referia al quadre lluminós que palpava el segon. Aquest va deixar l’artefacte a terra i ja es preparava per defensar-se. Jo no gosava moure’m per si em guipaven i em convertien en embotits. Vaig sentir una remor de peus i la veu del tercer, primer imperativa i després pausada, que els va obligar a calmar-se.
S.- Com s’ho va fer aquest mico?
V.- Semblava tindre autoritat sobre els altres dos. Els va asserenar i després va comentar que allò era un problema bastant complex però que calia afrontar. Parlava paraules rares. Vaig esbrinar alguna cosa com “equilibri ecològic alterat”, “consens necessari”, “pla d’actuació”. Semblava molt docte. Després se’ls va emportar a fer-se una cervesa per seguir raonant sobre la qüestió.
S.- Aquest darrer potser no ens vol tan malament.
V.- No t’ho penses, per a mi és el més perillós. Em fa la impressió que busca una entesa dels altres per controlar-nos millor. Anava soltant-ne una de calç i una altra d’arena. Parlava d’un “santuari” a les muntanyes amb aigua, rebolcadors i belloteres, però també llençava propostes inquietants com “caça controlada” i “esterilització”, que no sé ben bé el significat, però em va deixar mal cos. Fins i tot, pot ser pel cagalló que tenia, em va semblar oir la paraula “llop”; la mare lluna ens lliure!
S.- Sí que ho tenim agre, xicot. Jo de moment crec que em quedaré per ací i, si toca anar a les muntanyes, ja marxarem. Per cert, no em presentaries alguna amiga de les vostres? Ja fa mesos que estic sol i necessite companyia.
V.- No deies fa un instant que érem lletjos i menuts?
S.- Bo, ho deia per fer-te la guitza, però he de reconèixer que sou molt llestos i polits. També m’han dit que les vostres porquetes són molt criadores, cosa bona per refer la meua colla, darrerament amitjanada pels atropellaments i els trons dels micos.
V.- Mira, nosaltres tenim una assemblea d’ací tres nits. Allí pots fer amistats. Si vens procura rentar-te el fang que les nostres femelles són molt pulcres.
S.- Bé, bé, faré el que dius xiquet i, per segellar la nostra amistat, et puc convidar a un banquet que no oblidaràs. Tinc un melonar ataüllat i pense fer-li una visita una nit d’aquestes. Vols vindre?
V.- M’agradaria molt. Però, no està tancat?
S.- A mi no hi ha tanca que em pare xiquet i a eixa ja li he pres la mida. Faré un forat que podràs entrar de través sense tocar panxa a terra.
V.- Mel.
S.- Veuràs si ens divertim menut!
V.- No em digues “menut”!
S.- Perdona, perdona. Bona nit “amic”.
V.- Bona nit.
