Dedicat als meus avis, perquè quan era menut sempre que anava a sa casa en deien:
– Ja està ací la sargantana!
Em deien així perquè segons ells sempre estava pegant vots per la casa.
1a part
Històries de postguerra
Tot començà una vesprada d’hivern del 1943, en una casa més aviat petita però molt acollidora amb dues habitacions i un replanell a la terrassa del segon pis que donava al sostre de la casa, on vivien tres famílies. Estàvem en una postguerra molt cruenta i aterridora sobretot per als que eren del bàndol republicà en aquesta terra nostra; cal dir que en aquella època feia moltíssim de fred. Escassejava tant la llenya per als allars com el menjar. Estava a punt de començar el Nadal i, en eixa casa, quasi no tenien res, no hi havia prou menjar i de llenya i panotxes de dacsa que llavors s’utilitzaven per fer foc a dures penes ens quedava per un parell de dies.
L’avi Vicent, en aquella època un home encara jove que va viure la guerra, al qual l’havien ferit en el braç deixant-li la mà parcialment paralitzada, treballava com a procurador d’unes terres. Home de mitjana estatura, decidí parlar amb el seu cunyat Benjamí, aleshores un nen de nou o deu anys, perquè l’acompanyara a fer una feina, almenys això és el que li va dir l’avi.
En el terme del poble en la temporada d’hivern només hi havia que taronges i faves. L’avi i Benjamí se n’anaren a poca nit amb un basquet de vimen i s’amagaren darrere d’una paret de pedra, fins que veieren que l’amo del terreny se n’anava a casa, amb una bicicleta. Aleshores s’endinsaren dins del camp per agafar un grapat de faves per poder menjar alguns dies, però, quan estaven una estona agafant-ne, de colp i volta sentiren un esternut dins del camp i es faltaren cames per arrear a córrer, ja que s’adonaren que no eren els únics que estaven dins del camp, pegaren a fugir uns quants més a part d’ells. Això denota el patiment de moltes famílies de la postguerra en aquesta terra nostra.
Un altre dia, també a poca nit, l’avi i Benjamí agafaren cadascú la seva bicicleta. Cal dir que aquestes estaven fetes pols per l’ús de tants anys, eren bicis d’una herència d’una altra herència, és a dir, tenien més anys que «Mahoma la cansalada». Anaren a un camp a uns kilòmetres de casa i, una vegada allí, s’esperaren darrere d’uns matolls, una bona estona, fins que veieren anar-se’n l’amo del camp. En eixir dels matolls, l’avi i Benjamí agafaren un xerrac d’aquells temps i travessaren el camp fins que veieren un tronc d’una alçada més o menys d’un metre i mig. Cadascun d’ells agafà un dels extrems del xerrac i es començaren a serrar des de la soca del tronc el més prop possible de terra per aprofitar el màxim d’aquell tronc. Després de quasi una hora aconseguiren tallar-lo, l’avi el carregà en la seva bici i se l’endugueren a casa. En arribar a casa, l’avi agafà un astral i començà a tallar-lo a trossos per poder posar-los en l’allar.
Aquestes dues històries són un regal que ens fan els nostres avantpassats perquè no oblidem els nostres orígens. De tant en tant no va mal recordar; històries com aquestes hi ha moltes més.
