2a part
El pati de l’escola
Finals dels anys 70 o principis dels 80, ben bé no me’n recorde. El que sí que sé és que estaven al principi de la democràcia espanyola després d’una dictadura de pràcticament 40 anys. En aquella època, jo tindria entre deu o onze anys i estava estudiant l’EGB (Educació General Bàsica).
Recorde que una majoria de les malifetes que féiem fora de l’escola o en aquesta mateixa sorgien originàriament al pati. Mireu, hi hagué un dia de la tardor que, jugant al patí de l’escola, un dels meus amics ens proposà anar diumenge a les quatre de la vesprada en la plaça del poble, que és l’hora i el lloc on quedàvem normalment, a explorar i buscar tresors, a una torre que es trobava als afores del poble, a uns cinc o sis quilòmetres del poble, i que s’anomenava la Torre Èpica.
Quan arribà diumenge tots estàvem a les quatre de la vesprada a la plaça del poble, els cinc amics i jo. Això sí, abans d’anar-hi, passarem per la tenda de llepolies per fer bon compte d’aquestes en els diners de la paga setmanal dels iaios o els pares. Després, ens disposarem a agafar el camí fins a la torre.
L’anada a la torre va ser tot un passeig i quan ens adonarem ja estàvem allí. Pel camí ens menjarem totes les llepolies que portàvem. Tot va succeir molt de pressa i Pasqual va dir:
– Ací no hi ha ni tresors, ni espases, ni res de res, menuda pèrdua de temps.
L’Albert replicà:
– Home, tu tan optimista com sempre! Mirem de veure si es pot obrir la porta i podem pujar dalt la torre.
Tots els altres assentirem amb el cap per explorar i mirar la manera de poder accedir a l’interior de la torre. Aquesta tenia una xicoteta porta amb una espècie de cadenat rovellat pel pas del temps. No ens va costar molt obrir-lo amb una pedra i un colp sec va ser més que suficient. Una vegada a l’interior, constatàrem que allí no hi havia més que runa i una escala de fusta a la qual li faltaven dos o tres escalons. Els més atrevits férem l’esforç de votar aquests escalons i pujar fins dalt la torre, des d’on teníem unes vistes espectaculars dels pobles adjacents i, per descomptat, del nostre poble.
La tornada a casa va ser tot un caos; estàvem esgotats i decebuts. A més a més, per retallar camí, anàrem pel mig del terme, travessant camps, i uns ens donàvem la culpa als altres. Andreu, en un moment de silenci, va preguntar:
– De qui ha sigut la magnífica idea d’anar a la torre?
Ningú de nosaltres contestà, simplement seguirem caminant cap al poble; però, de sobte, José va soltar la bomba:
– Ho planejàrem entre tots dimecres passat al pati de l’escola i ximpum!
Uns segons després continuà dient:
– O és que ara ningú ho recorda?
Després d’aquesta petita discussió es va fer un silenci sepulcral i cadascú tornà a sa casa.
Això sí, a la setmana següent ja estàvem maquinant al pati de l’escola per realitzar altra aventura, i tots tan amics com sempre.
