3a part
Les cadires voladores
Corrien finals dels anys huitanta, on encara quedaven reminiscències de la transició d’una dictadura de quaranta anys, encara que ja estàvem en democràcia.
En una habitació més aviat petita dormíem el meu germà i jo, amb un parell de llits més aviat baixets i una taula de nit al mig dels dos. Tocà el despertador a les set menys quart del matí i tots dos ens alçarem d’un bot del llit per començar el dia anat a l’institut, cadascú al seu.
Jo agafí el tren com cada dia per anar a l’institut de formació professional que estava en un altre poble, ja que en el meu no hi havia formació professional. En aplegar, ens reunírem tots els companys de classe al bar de l’institut, com sempre féiem, per a prendre un café i xerrar una estona abans de començar les classes.
Fins a la vesprada tot anà com cada dia, de classe a esmorzar, d’esmorzar a classe, de classe a dinar. Però, després de dinar, quan entràrem a l’aula per començar, un dels companys ens cridà l’atenció dient que miràrem per la finestra. Quan miràrem, vam veure tot un grup d’alumnes en les cadires en alt i corrent al voltant del pati.
En eixir de l’aula, intentàrem esbrinar què és el que havia passat, perquè aquests alumnes estaven al pati amb les cadires en alt. Finalment, ho poguérem saber per altres companys, que ens digueren:
-El que ha passat és que a primera hora de la vesprada, quan el professor puja a l’aula els alumnes estaven drets davant de les taules sense cap cadira, d’ençà que el professor abaixa a dir-ho al director, resultant ser que el director no estava, i el professor puja amb el cap d’estudis, i quan aplegaren a l’aula tots els alumnes estaven asseguts en les cadires.
– Bé, que havia passat?
Doncs que els alumnes havien amagat les cadires dintre dels armaris encastats de l’aula, i les tragueren quan el professor anà pel director, per això quan el professor puja estaven tots asseguts en les seues cadires.
(He de dir que actualment aquests armaris ja no existeixen en les aules actuals, o bé perquè els han llevat o perquè l’institut és relativament nou i ja no s’incorporen, abans aquests armaris s’utilitzaven per posar el material escolar i penjar les jaquetes dels alumnes i el professor).
Aleshores la mesura que agafa el professor, per donar exemple a la resta dels alumnes fou que eixiren al pati en les cadires en alt i corregueren al voltant del pati.
Avui en dia un castic així seria inconcebible per molts dels pares, alumnes i inclús per altres companys d’aquest professor o direcció del centre, de seguida es tirarien damunt d’aquest professor, en aquells anys va significar un castic exemplar per a tota la resta de la comunitat estudiantil, i per altra banda una anècdota per a la prosperitat, com tantíssimes més, jo simplement compte la meua, que per altra part ens réiem molt quan la recordem els meus companys i jo.
