Diari La Veu, abans La Veu del País Valencià

29 desembre 2019 06:00h

Seguint les recomanacions del bon amic Josep Miquel Bausset i Verdú de l’Alcúdia, home de Déu i de persones, activista pel País i la seua llengua, fill de Josep Lluís Bausset i Ciscar, mestre de mestres, homenot nostrat, un d'eixos personatges que mai moren (els dos, pare i fill, paradigma de fer més que de dir), em vaig disposar, convençut fa més o manco set anys, a remetre escrits d’opinió a “La Veu del País Valencià”, un nadó tendre, després “Diari La Veu”, sota l’auspici de Moisés Vizcaíno i Garrido, del poble de Castelló de la Ribera, a qui vaig conèixer en la presentació del recent nascut, a l’Institut Lluis Vives del cap i casal al gener de 2013.

Obertament agraïsc la benevolència del digital, els responsables del qual mai m’han censurat cap escrit i els han publicat absolutament tots, els més de dos-cents remesos des de llavors, per la qual cosa em considere immensament satisfet i pagat i els done mil i una vegades les gràcies. Confesse, així mateix, que la meua gosadia és de l’estil de les nostres oliveres mil·lenàries, ja que llavors un servidor, recent i gojos jubilat, era aleshores alumne de l’escola d’adults d’Albal, el meu poble, a la fi d’estudiar el Grau Elemental de Valencià (B1), amb la intenció de si anava bé, seguir estudiant el nostre idioma, ja que a banda d’escriure alguna redacció d’aprenentatge com a deure, només m’havien publicat algunes breus opinions en “Cartas al Director”, al “Levante EMV”, la qual cosa els agraïsc profundament.

Si la meua decisió fou agosarada, la de l’editor Moisés Vizcaíno ho fou més, ja que va assumir el risc editorial amb el convenciment inalterable de fer-ho en valencià, al servei estricte del País i la lloable intenció de vertebrar el territori, quasi orfe d’aquest servei, endemés en una època d’hostilitat del nostre govern, una colla de balafiadors enorme, de retallades econòmiques perpetrades pels seus governants, alguns dels quals havien posat les mans en la caixa comuna dels valencians i l'havien deixada esquilada pels seus balafiaments, i ocupada, aquesta colla, pel que fa al seu valencianisme, per baixar pel balcó de l’Ajuntament de València la Senyera una vegada a l’any per entrar-la a la Seu; endemés, des de l’antuvi dedicats a obstaculitzar la recuperació del nostre idioma, de les nostres coses. Si considerem aquest context, és més gosadia encara, deia adés.

Preàmbul fet, completament convençut d’ajudar la causa, amerat pels seus propòsits, afegint-hi l’esperança de fer país modestament escrivint en el seu l’idioma, l’idioma dels meus i meu, el qual estime com tots, ara, Diari la Veu va i ens anuncia la seua plegada pel que fa a l’edició diària actualitzada, tot perquè, entre altres coses, no per immaterials menys importants, no compta amb l’element prosaic necessari i és la manca de diners un motiu lamentable per al tancament d'una causa tan lloable i el que ha barrat el seu futur, en part paradoxalment, perquè el Botànic plegat, sense quasi ninguna excepció, mancat d’un projecte de País, hi disposa de polítiques comunicatives de baixa qualitat.

Moisés Vizcaíno ens ho conta al seu Facebook, així com en una entrevista que els fa a ell i a Salva Almenar, el director del digital, Víctor Maceda al setmanari “El Temps” el passat 23 de desembre, del qual ressalte alguns passatges i que podeu llegir, lògicament, allà. Preguntat l’editor per Víctor Maceda sobre les ajudes rebudes de l’administració valenciana, Vizcaíno concreta haver rebut, en l’any 2018, 28.000 euros i, al 2019, zero euros. "L’única subvenció que s’ha rebut enguany per publicar un diari en català al País Valencià ens ha arribat de la Generalitat de Catalunya, que ha notificat la concessió de 27.000 euros.”

Pregunta Maceda i respon Salva Almenar respecte dels entrebancs que han rebut: "És clar que ens han afectat les sinergies del poder: tothom s’estima més aparèixer al mitjans de més abast, cosa que ens complica la possibilitat de donar una gran primícia o exclusiva. Fins i tot a l’hora de publicar determinats articles d’opinió, n’hi ha qui ha escollit uns altres mitjans abans que nosaltres. Fer premsa en valencià no resulta senzill, té una audiència molt concreta. Podríem haver-ne tingut més? I tant que sí! Però vam decidir posar límits al nostre producte. Per exemple: l’únic esport de què hem parlat és la pilota valenciana.  hem renunciat als successos si no tenien unes derivacions socials...”.

Maceda posa sobre el tapet: “Crida molt l’atenció que, amb una conjuntura molt més propícia com l’actual, amb les administracions en mans de progressistes, el diari no haja pogut sobreviure." I respon Vizcaíno: És una paradoxa, sense dubte... Sempre vam mostrar-nos partidaris d’un govern de d’esquerres, plural, progressista i nacionalista, no ens hem amagat. No hem persuadit els polítics de la necessitat de dissenyar un valencianisme mediàtic, nítidament progressista, que contribuïra a la supervivència de la llegua del país... Alguns polítics sí que han entès la importància, però la majoria d’ells no han acabat de percebre que La Veu era alguna cosa més que un diari... Però, perquè això fructificara calia que els diners que es gasten en publicitat institucional també arribaren a La Veu, cosa que no sempre ha passat. Com és possible que tanquem amb el Govern del Botànic en el poder? Perquè no hi ha apostat.”

Vizcaino, l’editor del digital, remarca: “Humilment, pense que havíem sentat les bases del canvi de model comunicatiu valencià. A Euskadi per exemple, al Congrés Interpirinaic de Mitjans de Proximitat, celebrat a l’octubre passat, van explicar com havien teixit una xarxa de mitjans en èuscar: atorgant el 30% dels costos estructurals durant un període de tres anys amb l’import que trobaven just.... Però allà tenen clar que, o impulsen una política de suport al bé cultural que representa la llengua, o la xifra d’un milió i mig de bascoparlants anirà davallant a poc a poc.” 

Amigues i amics, comptat i debatut el que volia explicar. I faig ara un apart per donar-vos no les gràcies, sinó un milió de gràcies, perquè amb els temps que corren sols els amics i en aquest fòrum m’han llegit, perquè, com diu un altre amic preuat de l’Alcúdia, els altres no m’han llegit ni probablement mai no ho faran. Amb l’esperança que La Veu puga tenir-ne una altra vegada, i donar-me'n una poca, vos deixe, aprofitant l’ocasió per agrair a tots els treballadors i treballadores de La Veu del País Valencia i de Diari La Veu, d’adés i ara, sense excepció, la seua immensa col·laboració i deferència. Vos desitge de tot cor allò millor. 

Diu Vizcaíno i m’ho crec, que hi disposen de nous projectes, de nous formats, que ben prompte ho comunicaran. Dit això vos informe de la meua banda, de trobar-me ben fotut, no obstant això em reconforta endemés de Vizcaíno, la manera de fer-ho de Vicent Andrés Estellés en:  “Oh guerrillera Mariola verda!” a “Pobles del Mural”, Antologia del Mural del País Valencià. Editat per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua Així doncs, adéu-siau amb el de Burjassot.

“Amb els genolls clavats a terra, et pregue. Oracions de perduda memòria, perduts fragments, com perduts grans de blat. Pregue per tu, perquè vigiles sempre, perquè assegures un futur claríssim, en dur combat, una dura victòria, el clar fusell, l’espasa il·luminada. I pregue més: et pregue pels teus fills. Preserva, tu, aquesta raça indòmita, aquest futur de gegants i senyeres! He agafat, amb una mà, una terra, i m’he senyat, molt lentament, el rostre. Mire segur els dies que vindran.”

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next