Dies d'arròs al forn

21 febrer 2019 06:00h

Des de temps immemorials al poble sempre hi ha hagut un lloc o un altre on els jornalers del camp han anat a llogar-se. Cada època ha tingut el seu espai, la plaça de l’Església (d’ací l’expressió local d’anar a la plaça a buscar faena) i més tard l’avinguda i la mitja dotzena de bars que hi havia en un rodal de cinquanta metres. En les taules d’aquells establiments, a la nit es pagaven els jornals convinguts i s’informava si es tornava al tall l’endemà.

Hi havia colles de jornalers fetes d’anys que variaven en nombre segons la intensitat de la faena.

L’avinguda bullia d’homes. Els bars eren plens de gom a gom i sobre els caps una boira espessa de fum de tabac.

Ara l’avinguda és buida, aquells bars fa anys que baixaren les persianes. On van els jornalers del camp a llogar-se? No ho sé. Als camps hi ha molta faena a fer, però pocs diners per a pagar-la.

En la meua joventut vaig formar part d’unes quantes colles de jornalers. Tenia mans per a collir taronja i no em faltava faena. També vaig treballar collint fenoll, albercoc, peres, melons, plantant branquetes per a uns vivers.

Si em posara a contar anècdotes i històries d’aquell temps, em passaria com li passa al Botifarra, que en contaria més de mil, les duc en la butxaca penjades d’un fil.

Un hivern el comerç per al qual treballàvem comprà la taronja d’un bon nombre d’horts de Canet d’en Berenguer, al Camp de Morvedre. Teníem el costum que quan ens aturàvem a dinar, agafàvem els cotxes i ens acostàvem al poble i dinàvem en algun bar. A Canet en triàrem un que era prop de l’església. El primer dia descobrírem que els propietaris cada dia portaven al forn unes quantes cassoles d’arròs. Mig en broma preguntàrem si el podíem tastar i el cambrer ens va dir que per a això el feien. Era un arròs excel·lent, amb la seua costella, la seua botifarra, el seu botifarró, la creïlla, les rodanxes de tomata i la cabeça d’alls al centre. Si vam estar collint al terme de Canet d’en Berenguer quinze dies, quinze cassoles d’arròs al forn que ens vam menjar. Pepito Cucha, un dels companys de la colla, afirmava amb un somriure que l’arròs als valencians mai no ens cansa, qui era jo per a contradir-lo. Pepito era un home a qui mai no vaig veure enfadat i perdre les formes per res, una persona educada, i el to de la seua veu era sempre conciliador. Un home alegre, generós, jovial i bon conversador. Com que vivíem en el mateix carrer, sovint coincidíem i pujàvem al lloc de trobada, parlant d’una cosa i d’una altra. Mentre el sol il·luminava el carrer, ell consumia la primera o potser la segona cigarreta del dia.

Quan omplia el caixó al camp, s’encenia una altra cigarreta. Mentre tancava provisionalment la conversa amb un company o altre, es carregava el caixó al llom i eixia al camí.

Pepito Cucha es definia com una persona apolítica, jo sabia que això era fals, era un conservador, allò que es diu un liberal conservador, un home tolerant i obert com ara n’hi ha ben pocs. Quan dinàvem i veia en la televisió del bar Fraga Iribarne, amb aquell somriure que sempre duia dibuixat en la cara, afirmava: «Ma que eixe home és gran».

Aquesta setmana ha faltat Pepito Cucha, feia temps que portava amb ell una bomboneta d’oxigen que l’ajudava a respirar. No he pogut deixar de pensar en aquells anys en què el so de les alicates tallant el peçó de la taronja ens acompanyava durant tantes i tantes hores. No he pogut deixar de pensar en la seua bonhomia i en el mal que li ha fet el tabac a tants coneguts. Descanse en pau.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next