Al maig del 2009, després de llegir que Zapatero volia facilitar un ordinador portàtil a cada alumne escolaritzat a Espanya, vaig escriure un article en Público sarcàsticament descregut titulat “La ingenuidad de Zapatero”. En aquell temps jo hi feia una columna diària que Jaume Roures em pagava esplèndidament (i haureu d’entrendre l’adverbi comparant-lo amb els salaris que s’han anat pagant en els darrers anys als mitjans de comunicació postcrisi, valga’m Déu!). No tenia res contra Zapatero (un president valent que va ampliar els drets dels ciutadans) ni contra els ordinadors (que sempre he usat, des d’aquell prehistòric Amstrad que funcionava amb MS-DOS, indesxifrable per a millennials), però aquella declaració d’intencions em va dur a reflexionar, amb una suau ironia, que els mals de l’educació espanyola no tenien res a veure amb la presència o l’absència de més pantalles dins l’ecosistema escolar…
Deu anys després dels fets, he tingut l’estranya sensació que em donaven la raó directament des de Silicon Valley. Diumenge passat el diari El País publicava un extens reportatge de Pablo Guimón des de Palo Alto explicant, ni més ni menys, que a l’epicentre de l’anomenada economia digital els fills dels directius d’Apple, Google i altres gegants teconològics eren educats en col·legis exclusius on està totalment prohibida la presència d’ordinadors, mòbils, tauletes, pissarres interactives o qualsevol altre instrument docent que no siga –com jo demanava al meu article!– una pissarra de tota la vida i un tros de clarió.
La vida, en efecte, pega moltes voltes, però tindre una miqueta de visió prospectiva no és tan difícil si u utilitza el cap per a allò tan desacreditat avui dia, però tan indispensable per a anar pel món amb garanties: pensar. Que els creadors del futur digital que ens espera en girar la cantonada s’hagen adonat que les pantalles són ferramentes d’empobriment cognitiu (necessàries per a controlar la població de manera massiva, però letals per al creixement de les persones) és tota una lliçó. Ara resulta que ja sabem que l’exposició d’un xiquet a les pantalles virtuals limita les seues habilitats motores i la seua capacitat de concentració. I sense això no hi ha educació possible. I sense educació anem al desastre…
També té collons, si em permeteu l’expressió, que s’haja de ser ultraric per a poder-se permetre el luxe de portar un fill a una escola (privada, naturalment) on allò digital es quede estrictament a la porta. El món digital és negatiu? No, és un gran avanç en la història de la Humanitat, una revolució que ho canviarà tot. Però l’entusiasme amb què certs elements s’han afanyat a introduir-lo a les aules ara es veu retratat a la perfecció.
I qui està més exposat a les pantalles, avui dia? Sembla un contrasentit, però es tracta d’una addicció que –com totes les addiccions, d’altra banda– s’acarnissa amb les classes pobres, les races discriminades, els més ingenus aficionats a les novetats. S’està dibuixant un món en què una minoria superpoderosa –els autèntics amos de l’univers, que no produeixen res però ho compren i ho venen tot– orientarà les masses amb un simple clic. Però la medecina que recepten per als altres no la volen per a ells, i això és tot un símptoma…
En fi, per entendre correctament aquest article (especialment si us dediqueu a la docència o simplement esteu preocupats per la deriva del món) haureu de llegir el meu article i el reportatge de Pablo Guimón que us he enllaçat més amunt. Sí, us pose deures (amb perdó). Però si preferiu viure tranquils, i anar amb la resta del ramat per la senda que us marquen Zuckergerg, Bill Gates (quin gran filàntrop d’ell mateix!) i companyia, doncs no us doneu per al·ludits i endavant les atxes.
Fer com fan, diuen, no és delicte. No: sovint és, simplement, acceptar la sentència de mort en un tribunal on ningú et jutja, on no tens advocat defensor i on el fiscal només t’acusa, amb un somriure d’orella a orella, de ser una mica estúpid…
