Segons l’Estatut d’Autonomia, l’ús normal i oficial del valencià justifica que els usuaris de la sanitat tenen dret a expressar-se i a rebre informació en valencià. La immensa majoria dels professionals de la sanitat pública valenciana estan d’acord que el coneixement del valencià forma part de la competència professional. I, en canvi, és notícia que un grupet corporatiu minoritari, com CESM, s’opose al reconeixement en la Llei de la Funció Pública de la competència lingüística en valencià (article 62 de la llei).
Els documents legals que fonamenten el nostre sistema democràtic, la Carta Europea de les Llengües, la Constitució, l’Estatut d’Autonomia, la Llei d’ús 4/1983 fan possible que el valencià, com a llengua oficial del territori, siga sempre un element que cal considerar en la vida pública i privada. Atrevir-se a afirmar que «el valencià no ha de ser tingut en compte» és frontalment il·legal. Dir aquestes coses és propi dels reaccionaris que defensen les aberracions de l’Espanya franquista.
Un professional de la sanitat treballa atenent gent, que té dret a expressar-se en la llengua del seu territori, que és plenament oficial. I tot dret genera un deure, i el deure de la comprensió de la llengua d’un territori respon al dret a parlar eixa llengua. Això significa, en el cas sanitari, que no es pot atendre un pacient si el professional no l’entén. Qui no siga capaç d’atendre un pacient no té competència per a exercir eixe treball. Tots sabem que les «excepcions» són casos especials, és a dir que no són la norma.
Les converses mèdiques sobre la salut són bàsiques i de sentit general. Cap professional competent pot dir realment que no entén els breus i senzills diàlegs amb pacients, i certs comportaments fan pensar més bé en actituds de tipus polític i ideològic que no de manca de comprensió real. Per tant, qui diu que no entén el valencià està mentint, perquè en realitat està manifestat que no ens vol entendre, per prejudicis ideològics. Per exemple, alguns podríem explicar experiències normals d’atenció mèdica per part d’alguns metges d’origen sud-americà, on els pacients ens hem expressat en valencià, amb normalitat. Actuar amb prejudicis ideològics, especialment quan eres treballador públic, és molt greu i ha de ser penalitzat per l’Administració.
Tots eixos defensors d’una falsa «llibertat» lingüística no han dit ni una paraula, per exemple, davant la manca de d’ús del valencià a l’Hospital del Vinalopó o a la Clínica TECMA d’Alzira, on tots els fulls, rètols i cartells són en castellà, de forma generalitzada. Tots eixos demagogs reaccionaris mai no han fet cap proposta a favor de superar la desigualtat de dret d’ús del valencià. Mai no han dit, ni diran que l’ús del valencià a les receptes de les medicacions i als qüestionaris dels centres de salut de la Generalitat Valenciana és inexistent, quan vivim en un territori amb dues llengües oficials. Mai no han dit ni una paraula davant les discriminacions lingüístiques que Plataforma per la Llengua ha denunciat als consultoris de Castelló de la Ribera, de Guardamar, de Benimaclet, Joan Llorens i Campanar II a València, de Torrent, de Beniparrell, o a l’ambulància de Sant Vicent del Raspeig.
En una societat democràtica, hi ha drets i deures, que han de reflectir-se en un marc legal. I els consensos generats s’han de plasmar en lleis. Per això cal que s’aprove finalment la Llei de la Funció Pública Valenciana, que compta amb un amplíssim suport dels sindicats CCOO, Intersindical Valenciana i UGT i de tots els partits polítics progressistes. Perquè qui no està a favor de la igualtat de drets està a favor de la discriminació lingüística. I això en democràcia és inacceptable.
Manuel Carceller, Plataforma per la Llengua País Valencià
