Valencians i valencianes:
Quiero dirigir mis primeras palabras a las tierras golpeadas por la gota fría. En especial, a las vecinas y los vecinos de la Vega Baja, donde la destrucción se ha cobrado vidas humanas, graves daños materiales y un sufrimiento emocional difícil de describir.
Contemplar nuestra tierra anegada por el agua durante varios días ha sido una imagen tan sobrecogedora como las muestras de solidaridad que los destrozos han despertado.
Nunca olvidaremos el esfuerzo de aquellas personas que ayudaron en las labores de rescate y asistencia en los momentos más difíciles. El Consell, en nombre del pueblo valenciano, hoy os lo quiere agradecer.
Ahora tenemos que mirar hacia delante. La Generalitat, en coordinación con el resto de instituciones, estará al lado de su gente para recuperar la normalidad lo antes posible. Y pondremos los recursos necesarios para, juntos, levantar la Vega Baja.
Hoy, como diría Miguel Hernández, comienza el tiempo de la esperanza.
Senyores i senyors:
Les cases parlen; les parets, també.
En este venerable saló de Corts de l’antic Regne de València, símbol de la nostra llarga història com a poble, hi ha representades 102 persones.
Mirem-les un moment en les pintures murals: són tots homes, blancs, de classe privilegiada, d’una edat avançada. Només hi ha una dona, i ocupa un pla secundari en la representació del braç militar.
És el retrat d’una societat homogènia, tancada i excloent.
Hui, per fortuna, les coses han canviat.
Som una terra diversa. I som també una terra d’igualtat.
Som una terra diversa en l’àmbit territorial.
Una terra on més de 500 quilòmetres de costa conviuen amb muntanyes emblemàtiques com el Penyagolosa, l’Aitana, la Serra d’Irta o el Montgó.
Una terra on comença l’horta i acaba el secà, com cantà Raimon.
On les grans ciutats com València, Alacant, Elx o Castelló disten a penes una hora de les terres despoblades de la Serranía, la Vall de Seta o l’Alt Millars.
Som també una terra culturalment diversa.
On llengües germanes conviuen en harmonia.
On habiten persones originàries de 183 països que són tan valencianes com les nascudes entre el Sénia i el Segura. Una terra que ha assimilat el solatge cultural dels diferents pobles que l’han habitada: dels ibers als musulmans, dels romans als cristians.
Som una terra diversa en orígens, paisatges, llengües, gèneres, orientacions sexuals, ideològiques i identitàries. I eixa àmplia varietat és la nostra gran riquesa.
Per això, este 9 d’Octubre, dia de tots els valencians i valencianes, vull enaltir la diversitat que ens caracteritza com a poble.
Perquè a la nostra terra hi ha cinc milions de formes distintes d’entendre la vida, una per cada valencià i valenciana. Eixa pluralitat, sense dubte, és un valor afegit.
Som una terra diversa, certament. I front a demagògies i fanatismes del passat que malden per ressuscitar, som –i hem de continuar sent– una terra d’igualtat.
Estic convençut que la lluita del feminisme és l’espill on podem vore reflectit el millor de nosaltres com a societat.
Eixa batalla, sempre inacabada mentre hi haja violència i discriminació, ha d’orientar el nostre camí cap a un horitzó més just.
Senyores i senyors:
Vivim temps convulsos. La por i la incertesa estan fent dels populismes el cavall de Troia per tal d’erosionar els valors europeus.
Willy Brandt, canceller alemany que sabia de murs i de fronteres, afirmà que «les barreres mentals perviuen més temps que les de formigó».
Hui cal alertar front els identitarismes que reaccionen a la globalització tancant les portes: «Una cultura que deixa de transformar-se és una cultura morta», com ha dit el filòsof François Jullien.
Apertura mental i capacitat d’adaptació. Són dos valuoses reflexions per a un moment com l’actual, amb les migracions i els refugiats en el centre de la política europea. Un moment en el que sobrevola el proteccionisme cultural, tant o més perillós que el proteccionisme aranzelari recuperat pel President dels Estats Units contra la taronja valenciana.
Recordem-ho: permetre una injustícia significa obrir el camí a totes les que segueixen.
I tampoc caiguem en la mateixa intolerància que abocà a l’expulsió de les nostres terres de musulmans, jueus, moriscos o republicans. La diversitat ha d’anar sempre acompanyada de respecte, tolerància i solidaritat.
Per això, aquells que hui es pregunten per l’estil de vida europeu, farien bé de submergir-se en els valors il·lustrats, el millor llegat del Vell Continent.
Front a la desconfiança, necessitem recobrar amb força la fe en el futur, en el progrés i en el canvi social.
Hem de tindre confiança en nosaltres, confiança en els altres i confiança en el demà.
Senyores i senyors:
Ara fa quatre anys, en el meu primer discurs institucional del 9 d’Octubre, defensava la necessitat d’obrir una nova etapa col·lectiva. Un temps marcat per la reparació, la reconstrucció i el renaixement.
La reparació dels drets perduts. La reconstrucció social i econòmica. I el renaixement de la Comunitat Valenciana.
Hui, quatre anys després i amb una legislatura acabada d’estrenar, expresse el convenciment de què, en bona mesura, hem avançat.
Sense triomfalismes i amb humilitat, entre totes i tots hem alçat la hipoteca reputacional que arrossegava la Comunitat Valenciana.
Hem reconciliat amb les seues institucions a nombrosos col·lectius i sectors que sentien la discriminació oficial.
Hem propiciat un marc d’estabilitat, honradesa i diàleg social que ha fet possible la reducció de l’atur i l’augment del turisme i l’exportació.
I, sobretot, hem posat a les persones en el centre de la política, ampliant els seus drets en sanitat, dependència o educació.
No obstant això, ara toca un nou impuls.
De la reparació i la reconstrucció, hem de passar a un període marcat per la consolidació, la cohesió i el creixement.
La consolidació democràtica dels avanços aconseguits en els darrers quatre anys.
La cohesió social i inclusiva que no deixe a ningú fora ni darrere.
I el creixement innovador, sostenible i compromés amb l’emergència climàtica.
Estes són les claus per al futur valencià, per a eixe nou Renaixement.
Senyores i senyors:
No hi ha bona política que no mire al llarg termini. Tampoc hi ha bona política sense el valor de la paraula.
En l’actual moment de descrèdit, cal reivindicar la paraula, cal reivindicar el diàleg.
La paraula com a base per a construir ponts i després creuar-los.
La paraula, seguint el costum dels tractes en el camp o en el trinquet, com a màxim exponent del compromís personal i de la confiança que ú mereix.
Sense paraula no hi ha política, i sense política resulta inviable la democràcia.
Per tant: parlem, no cridem.
Parlem, no callem.
Parlem, no monologuem.
Perquè la paraula, com deia Gabriel Celaya sobre la poesia, «es un arma cargada de futuro».
I no oblidem el consell que dóna el Llibre de Saviesa de Jaume I: «Si ton coratge és savi, en tres estaments se deu pensar, ço és: que ordén les coses presents, asme les esdevenidores, e oblid aquelles àvols qui són passades».
És a dir: ordenar el present, pensar el demà, i oblidar tot allò roín del passat.
Senyores i senyors:
El nostre discurs és la igualtat.
Els valencians portem anys, massa anys, reclamant un sistema de finançament autonòmic just que faça viable l’autogovern i assegure el treball i el benestar que mereixem.
En la passada legislatura hem fet un avanç rellevant en tres direccions.
En primer lloc, sha cohesionat la societat valenciana darrere d’esta reivindicació. Ara hi ha un poble conscient i unit en la reclamació. Tots a una veu.
En segon lloc, el «problema valencià» ha entrat en l’agenda política i mediàtica estatal. Insuficientment, però ha entrat. Ha deixat, per fi, de ser invisible.
I en tercer lloc, s’ha produït la convergència real en les despeses. És a dir, en el reconeixement efectiu dels nostres drets.
Però amb tot això no hi ha prou.
Necessitem que Espanya isca ja de la paràlisi institucional.
Necessitem un Govern estable i un Parlament que entenga la diversitat territorial i garantisca la igualtat entre els espanyols.
I subratlle dos aspectes en eixe itinerari.
Primer, que la reivindicació ha d’anar acompanyada de responsabilitat.
És una qüestió massa transcendental per buscar una altra cosa que no siga l’interès general del poble valencià.
I segon, que resulta intolerable que alguns territoris d’Espanya apliquen un dumping fiscal que, en la pràctica, permet l’aparició de paradisos fiscals dins del nostre Estat.
Eixa actitud, a banda de ser insolidària i antipatriòtica, perverteix un sistema d’èxit com ha sigut l’Estat de les autonomies.
Front a les demagògies basades en falsedats, és imprescindible que la Comunitat Valenciana rebutge les tendències recentralitzadores que estan contagiant, perillosament, a un espectre de la política.
És bàsic que defensem amb força l’autogovern i l’Estat de les autonomies.
Però també és fonamental que, des de la lleialtat, contribuïm a transformar-lo per fer-lo més just.
Ara bé, la paciència, senyores i senyors, té un límit.
D’una vegada per totes, Espanya necessita assumir que les singularitats són una riquesa, i que la igualtat real entre persones constitueix l’únic camí per a un projecte en comú.
D’eixe enteniment, d’eixe acord, depén el nostre futur i el de les pròximes generacions.
Senyores i senyors:
Tots, i jo el primer, tenim molt a aprendre de les persones guardonades hui.
Elles encarnen els millors atributs del poble valencià.
Profunditat, com la de Francisco Brines.
Coratge, com el de Laura Pastor.
Modernitat, com Francis Montesinos.
Estima per la cultura, com Rosa Serrano.
Amor per les arrels, com Paco Cabanes «el Genovés» i Llorenç Giménez, contacontes de la vida.
Humanitat, com la de Leoncio Badía.
Defensa del valencià, com Carme Miquel.
Talent, com Camilo Sesto.
Creativitat, com la de Miguel Calatayud, Ana Penyas i Mamen García.
Generositat, como la Asociación de Voluntarios de Acogimiento Familiar.
Inclusió, com la mostrada per las Hijas de la Caridad San Vicente Paúl de Castelló i l’empresa social «A Puntadas».
Cohesió, com l’afavorida per les Ames de Casa i Consumidors TYRIUS.
Consciència climàtica, com la de María José Sanz.
Passió per lensenyament, com l’institut Lluís Vives i la Escuela de Artesanos.
Cooperació, com Anecoop.
Vertebració com ha impulsat la Confederació Empresarial de la Comunitat Valenciana.
Proximidad, como la Caja Rural de Orihuela.
Innovació, com Aurelia Bustos.
Igualtat, com la defensada per Sol Picó i Dolors Escamilla.
Capacitat de superació, com la de Malonda II, Liliana Fernández i Roberto Bautista.
I, per últim, solidaritat, l’atribut essencial dels valencians, com les Forces i Cossos de Seguretat i tots els professionals i voluntaris que han estat presents en els llocs colpejats per la gota freda.
Gràcies a tots i a totes elles per l’exemple donat.
Senyores i senyors:
Les cases parlen; les parets, també.
En les pintures murals que ací ens envolten podem llegir els noms de les ciutats i viles reials del nostre vell país: d’Orihuela a Morella, de Xàtiva a Alcoi, d’Alzira a Callosa, d’Ontinyent a Guardamar, de Carcaixent a Onda, de Castelló a Vila-real, de València a Alacant.
Si hui les pintàrem, també hi figurarien moltes altres ciutats que conformen l’espina dorsal del territori valencià. Unes ciutats que, al llarg de 40 anys d’ajuntaments democràtics, han transformat el país.
Elles, des de les comarques, des de les províncies, són els cors que fan bategar cada dia la Comunitat Valenciana.
Elles, ciutats i pobles, conformen el país de les escoles i els instituts.
Dels centres de salut i els hospitals.
Dels poliesportius i els conservatoris.
El país de les fàbriques i els museus.
Dels comerços i les botigues de barri.
El país de les places i els carrers en festa.
Elles, les nostres ciutats, els nostres pobles, són la millor tela per cosir la Comunitat Valenciana.
Valencianes i valencians:
Hui, 9 d’Octubre, complim 781 anys junts com a poble. Units en la diversitat.
Celebrem-ho com la més gran de les nostres conquestes: la conquesta de la igualtat.
Moltes gràcies.
