Li cau a terra el got de vi que l’hostessa ens acaba de servir. Volíem brindar pel viatge que hem fet a Nova York i que ja se’ns ha acabat, però ens entra un atac de riure. M’ha tacat el pantaló i olorarem el vi fins que aterrem a Madrid, però m’encanta estar amb ella. No només per coses com la que acaba de fer, però també per aquestes coses. Hem passat una setmana pentinant Manhattan. Per què no podem viure més a prop l’una de l’altra?
L’A. es va unir a nosaltres els últims dies de les vacances. Dormírem les tres a un llit on encara hauria cabut una persona més. Beguérem cervesa, coneguérem més barris dels que hi havia al mapa i entrevistàrem una escriptora a qui admire. Riguérem molt, ploràrem una miqueta. Recorde sentir-la teclejar el seu ordinador portàtil una nit mentre a mi m’envaïa la son. Sa casa és més lluny que mai, a Chicago. M’he acostumat a tindre bones amigues a unes quantes hores de tren o d’avió.
L’E. vindrà a València a presentar un llibre. Dormirà a casa, desdejunarem i agafarem un tren que durant un tram ens conduirà, juntes, a destinacions diferents. L’altra E. i jo hem habitat les mateixes ciutats i hem ocupat els mateixos llocs de feina, però mai alhora. L’R. i jo fórem una, però ara ens conformem a visitar-nos. La història amb la C. l’explicaré un altre dia.
Quan compartim espai i temps, parlem de començar projectes, de fer viatges, d’escriure i de tants altres somnis que quedaran fora del nostre abast i de les nostres forces tan bon punt ens acomiadem. Almenys fins que ens tornem a trobar i reprenem la il·lusió. Com si fos un jersei que teixim cada vegada que ens reunim, com el sol quan et toca de prop.
