Dones al museu

29 novembre 2019 06:00h
Eva Hesse (1936 - 1970) 

Al llibre Seis años: la desmaterialización del objeto artístico de 1966 a 1972, publicat el 1973, Lucy Lippard, escriptora, crítica i curadora, explica els intents d’un petit grup d’artistes d’escapar de la síndrome “del marc i el pedestal” en què es trobava l’art d’aquell moment. El 1966, des del mateix àmbit del minimalisme, van començar a sorgir veus que qüestionaven aquesta tendència i ja anticipaven els corrents antiinformalistes. Entre aquelles propostes provinents d’autors pràcticament desconeguts, hi havia les de Louise Bourgeois i Eva Hesse. Unes propostes que -apunta Lippard- compartien l’ús de materials sintètics, flexibles i amorfs, i un cromatisme neutre. El resultat havia de tocar-se i sentir-se més que no pas ser objecte de lectura i interpretació. De fet, Robert Morris, que va escriure l’article “Anti-Form” (Artforum, 1968), en el qual presentava l’escultura com una zona dialèctica entre la naturalesa dels elements emprats i els fenòmens psíquics, alhora que emfatitzava la valoració de les diferents fases d’execució de l’obra, va incloure Hesse en Nine at Leo Castelli (1968), una exposició considerada el manifest de l’antiforma.

Eva Hesse, 'Aught', 1968 (paret), i 'Augment', 1968 (sòl). Paper i làtex 

Morris, a qui Lippard defineix com un “atleta cerebral”, va reunir en un magatzem vell de Nova York, propietat del galerista Leo Castelli, una sèrie de peces dutes a terme amb materials no rígids (lona, feltre, plom, cautxú, cordes, làtex, teles metàl·liques…) en què no intervenia la preconcepció, sinó les lleis de la gravetat, la indeterminació i l’atzar. “La noció que el treball de l’artista és un procés irreversible el resultat del qual és un objecte-icona estàtic ja no té sentit. En aquests moments, l’acte artístic té per funció desorientar i descobrir nous modes de percepció”, afirmava Morris. Hi van participar dos europeus, integrants de l’arte povera (art pobre): Giovanni Anselmo i Gilberto Zorio, i set estatunidencs: Bruce Nauman, Richard Serra, Keith Sonnier, William Bollinger, Allan Saret, Stephen Kaltenbach i Eva Hesse. Aquesta última, l’única dona, va presentar Aught (1968), quatre grans sobres de paper de vores irregulars enganxats a la paret, i Augment (1968), unes estores de làtex en part superposades. Una estètica del quotidià i sense valor en què la seriació i la geometria, no estrictes, estan sotmeses a forces sovint no controlades. Unes forces que estiren, retorcen, deformen i fan inestables unes obres que, a diferència de les minimalistes, són capaces de transmetre emoció.

Eva Hesse, 'Expanded Expansion', 1969. Gasa, làtex i fibra de vidre

L’any següent, el 1969, també seria l’única dona inclosa en Anti-Illusion: Procedures / Materials, al Whitney Museum, el primer reconeixement d’un museu al moviment de l’antiforma organitzat pels curadors Marcia Tucker i James Monte. S’hi van poder veure Expanded Expansion, una espècie de gran cortina de coloració carnosa -gasa preparada amb làtex i fibra de vidre, sostinguda per uns pals recolzats al mur- amb un aspecte estranyament antropomòrfic, i Connection, una llarga corda de fibra de vidre penjada del sostreque formava una espiral irregular a terra. Dues experiències de caire espacial en la mesura que envaïen la sala, n’alteraven l’austeritat i la rigorositat, i generaven una percepció diferent, de caràcter fenomenològic. El darrer treball té similituds evidents amb altres posteriors, com ara un del 1970, sense títol, en què la corda arrenca d’una cubeta artesanal, imperfecta, col·locada a la paret.

Eva Hesse, S/T, 1970. Fibra de vidre, làtex, tela i filferro

La presència d’Eva Hesse, tanmateix, era una excepció en aquell període, atès que les dones hi estaven excloses, en general, dels esdeveniments més rellevants. Malgrat les dificultats, ja vam veure que -apunta Lippard- el caràcter barat, efímer i poc intimidatori dels mitjans conceptuals va animar les dones a entrar en escena. “Envers el 1970, gràcies a la política esquerrana-liberal assumida per molts artistes masculins, es veia més propera la possibilitat d’un cert suport (sense precedents fins llavors) del programa feminista”, diu. Un pas endavant que va permetre que l’Ad Hoc Women Artists Committe -una branca de l’Art Workers Coalition (AWC), un col·lectiu que lluitava pels drets dels artistes i que es va manifestar en contra de la guerra del Vietnam, entre altres posicionaments polítics- llençara una ofensiva sobre l’exposició anual del Whitney Museum. “Un nucli anònim del grup de dones va falsificar un anunci de premsa del Whitney en què s’afirmava que en l’exhibició hi havia un 50 per cent de dones (de les quals un 50 per cent no blanques); després es van fer invitacions falses […] i es van projectar imatges de dones als murs exteriors de l’edifici, alhora que es duia a terme una ocupació del mateix. L’FBI va arribar a investigar els culpables”, conta Lippard. Amb aquesta acció i la creació del Women’s Art Registry, es va aconseguir que el museu quadruplicara el nombre de dones en l’exposició d’escultura d’aquell any.

agermana't

Necessitem la teua ajuda per a fer econòmicament viable Diari La Veu. Si vols continuar informant-te en valencià, agermana't ara!

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next