Dones preses: una realitat que s'esvaeix

9 abril 2019 06:00h

Les dones preses sempre han sigut una realitat secundària, subordinada a la dels hòmens. Aquestes dones no són transgressores pel simple fet d'haver violat alguna llei, ho són també per trencar amb la condició femenina, per desviar-se del rol tradicional de la dona.

La presó tal com la coneguem hui en dia és relativament moderna però no hi ha gran diferència amb el tractament de les dones preses. Dos clars antecedents de l'empresonament femení són les Cases Galera (segle XVII), impulsades per Sor Magdalena de San Jerónimo, i les Cases de Misericòrdia (finals del segle XVI). En ambdós casos, el tractament que s'hi feia de les dones estava centrat en la moralització, el càstig i el treball. La majoria d'aquestes dones eren portades allí per haver comés petits delictes com demanar almoina, però eren tractades com vertaderes delinqüents. Com que un dels principals rols era el de moralitzar, el catolicisme jugava un paper fonamental per tractar "d'encaminar" aquestes dones. Mentre que les dones eren recloses en contra de la seua voluntat, el càstig als hòmens estava més basat en el treball forçat i els càstigs físics. No va ser fins al segle XVIII que sorgí una nova concepció del càstig més centrada en la vigilància, la classificació i el treball. És ací on es comença a aplicar més freqüentment la pena privativa de llibertat. Melossi i Pavarini (1987) assenyalen la connexió íntima entre el sorgiment del model de producció capitalista i el naixement de la presó. Així doncs, no és massa savi executar qui ha violat una llei si el seu treball pot ser més beneficiós que la seua mort.

Mentre que en èpoques anteriors la quantitat de dones preses era menor, amb la postguerra i el franquisme els centres penitenciaris s'ompliren de preses polítiques que foren cruelment reprimides malgrat que el seu paper com a revolucionàries havia estat infravalorat. Volem especialment rescatar la memòria de Tomasa Cuevas, presa pel franquisme, qui va veure la importància de no oblidar i va fer una gran feina retratant la vida a les presons franquistes a través de les experiències de les seues companyes preses i de la seua pròpia.

Aleshores, el tractament de les preses sempre ha estat i és d'allò més inhumà. Potser ens caldria replantejar-nos quina és la veritable funció dels centres penitenciaris. Són aquestes institucions de reinserció i rehabilitació? Pense que la resposta és obvia. La pena privativa de llibertat no té cap efecte positiu i amb les dones és especialment dura. A causa de la poca quantitat de centres penitenciaris i mòduls femenins al territori espanyol, les preses fàcilment acaben lluny de casa, la qual cosa es tradueix en menys visites familiars i més desarrelament. A més, hi ha menys programes "rehabilitadors" per a dones i aquests no fan més que reforçar els rols de gènere perpetuant la domesticitat de les dones empresonades (tall i confecció, perruqueria, cuina, estètica i cosmètica, etc.).

Teòricament, a les presons femenines hi ha més violència (expedients, sancions i parts disciplinaris) fruit de la desobediència i la falta de respecte als funcionaris i les funcionàries i no per agressions físiques. Segons Dobash, Dobash i Gutteridge (1986) açò es deu al fet que els funcionaris tenen una menor tolerància amb les preses pel simple fet de ser dones i estar qüestionant la seua autoritat.

Tanmateix, a causa d'aquesta concepció tan estereotipada de les preses com a éssers histèrics i pertorbats, en les presons femenines hi ha un major subministrament de medicació psiquiàtrica. En general, hi ha una visió de les preses com a "boges" més que com a delinqüents, contràriament al que passa amb els hòmens. El sistema penitenciari està basat en el model "universal" masculí i si la gent ja no mou ni un dit per un expresidiari, per una expresidiària encara menys. Ací, les relacions de poder i càstig estan basades en el gènere, l'ètnia i la classe (Bosworth, 1999).

Així doncs, potser caldria que ens replantejàrem allò que sabem de les presons, com afecten en realitat a les persones preses i si realment la seua existència ens proporciona seguretat. Des dels seus inicis, les presons han sigut una eina de control i càstig, en cap moment s'ha buscat l'origen d'aquests mals que suposadament la presó reverteix. El tràfic de drogues, els assassinats, els robatoris, la violència masclista... tot açò s'origina des de la societat i els problemes s'han d'erradicar des de l'arrel. La pena privativa de llibertat no busca acabar amb aquests problemes, al cap i a la fi, darrere dels centres penitenciaris també hi ha negoci.

Rut Navarro Mahiques

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next