Dones, treball i històries

4 juliol 2019 06:00h
PIXABAY

L’actual onada feminista, que no ha deixat ningú impassible, ha vingut acompanyada per una germinació d’investigacions, publicacions i denúncies envers les dones i el treball, en un sentit molt ample. Açò, a les historiadores, ens obre una finestra de llum des de la qual podem traure a relluir eixa meitat de la població que ha restat oculta en els manuals d’Història: les dones. La part negativa, però, és que quan la militància (o la ideologia) i la investigació s’entrelliguen, sovint tot s’hi val.

En aquest sentit, ens trobem en un moment en què una part del feminisme d’acadèmies occidentals comença a recollir el que porta dècades llaurant: la creació d’un subjecte polític [les dones] interclassista, que es presenta com alteritat irreconciliable als altres [els homes]. D’aquesta manera, se suposa que una cambrera de pis i una estibadora tenen els mateixos interessos que les dones empresàries. Millor encara si comparteixen una altra opressió a banda del gènere, com pot ser la racial o la sexual. És cert que Beyoncé i una treballadora tèxtil del Pakistan pateixen d’igual manera el racisme i el masclisme? Segons una part del feminisme actual, sí.

Benvingudes siguen les crítiques al marxisme per poder incorporar, cada cop més, les especificitats que patim les dones treballadores, que, a més a més, es van adaptant a cada moment de la nostra història, segons els condicionants econòmics. Però no podem acceptar, almenys des de l’àmbit d’estudi de la història, que es facen afirmacions fal·laces.

Em vinc a referir, sobretot, a la qüestió del treball. A hores d’ara, hi ha una proliferació en la valorització del treball domèstic, el qual és evident que realitzem majoritàriament les dones. Això no ha volgut dir, en cap cas, que les dones no siguem treballadores assalariades que treballem pel mercat. Això no vol dir que la nostra classe siga una feminitat que es pretén eternitzar i positivitzar des de l’acadèmia. Això pretén afirmar que les dones portem quatre dies treballant, i això és un insult per les nostres ancestres.

Això vol dir que, a banda de treballar als telers i les fàbriques, als bordells i les escoles, les dones hem assumit també les tasques que tenen a veure amb la cura dels altres i el manteniment de la domus. I això, més que ens pese, també és treball assalariat. Siga el salari del marit o siga el de la mateixa dona, aquest no és en concepte del treball realitzat; el salari que percebem ve marcat pel valor de la nostra força de treball, i això inclou tot eixe treball que es fa fora del lloc de treball. No només rentar els plats i fer la bugada, també dur a la xicalla als partits de futbol i posar gasolina al cotxe. El treball reproductiu reprodueix el valor (inclosa la força de treball); el treball productiu crea la plusvàlua i és el fonament absolut d’acumulació de propietat. Ho explica molt millor Kolitza al seu article Marxismo y opresión de género – Respuesta a JuleGoikoetxea y Teresa Larruzea, i explica també que tot el treball reproductiu que en teoria acostumen a fer els homes ­­­(conduir, arreglar un endoll, aturar una gotera) és concebut com més lloable i que això ajuda a l’home treballador a considerar, molts cops, que les seues companyes de classe, les dones treballadores, han de supeditar-se a ell. A això se li diu col·laboració amb la classe dominant, i és quelcom a erradicar al si de la nostra classe, la classe treballadora.

Així que sí, els nostres companys de classe acostumen a posar-nos les coses difícils –sovint, molt difícils–, però no hem d’oblidar a qui serveix aquesta dominació de l’home sobre la dona. Perquè a cada vegada que un home fa sentir-se fràgil a una dona, tota la caterva de la indústria musical nord-americana té cançons d’amor romàntic preparades per a normalitzar eixa situació d’opressió. Darrere de cada empresària pagant menys a les seues treballadores, hi ha milers de dones maltractades que no poden marxar del costat dels seus botxins perquè no tenen els recursos econòmics per fer-ho. De manera que assenyalar els culpables i beneficiaris de l’opressió específica de les dones –és a dir, els homes i les dones que componen la burgesia– hauria de ser el primer pas per passar a l’acció.

Se’n diu unitat de classe, companyes. Perquè nosaltres, les dones que anem per la vida amb les butxaques buides, venim d’una llarga nissaga de dignitat. De dones i homes que van prendre els fusells contra el feixisme, de maulets que defensaren la terra reivindicant que aquesta era per qui la treballava, d’esclaves i esclaus que un dia van segar cadenes.

Per tant, les historiadores que volem traure a relluir al conjunt de les dones, ho hem de fer des de la consciència de classe, un concepte que molts i moltes han volgut titllar d’antic i desfasat. Aquests molts i moltes han posat en valor figures com Isabel II o Teresa de Calcuta, exposant-les com a dones fortes i apoderades. Nosaltres creiem que la història no pot ser parcial ni protagonitzada únicament per aquells –i aquelles– que han ostentat el poder. Nosaltres creiem que la història ha de retre comptes, també, amb totes les Marina Ginestà, amb totes les Alejandra Soler, amb totes les proletàries militants, amb les revolucionàries, amb les camperoles, amb les treballadores sexuals, amb les mares i àvies, amb les veïnes. Una història on nosaltres i les nostres amigues, nosaltres i les nostres companyes de feina, nosaltres i les nostres companyes de pis ens puguem veure reflectides.

La història no és de ningú ni la fan uns pocs. La història és nostra i, ja sabeu..., la fem les pobres.

Mònica Chirivella Magraner

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next