Fins a les postres no gosàrem demanar-li com estava. Per què? Per por o per estupidesa. Per no recordar-li-ho? Quina ximpleria! Almenys, a les postres, li preguntàrem. Corregisc: Va fer un comentari al·lusiu, com obrint la porta per a deixar-nos entrar. Ens digué –en veu baixa, perquè estava afònica– que ell li va repetir, fins a la mort, que havia estat la dona de la seua vida i que havia gaudit els seus seixanta-nou anys. També ens explicà que els diumenges passejaven, que ell estava escrivint la seua segona novel·la. Acabar-la? «Potser». Projectes? «Massa d’hora. Ara només mire d’omplir els dies». Fa un curs, treballa un dia a la setmana i cuida dels nets, que aviat la volen portar a París. La nena li diu que ha d’aprendre a dormir sola, com ella, que ja dorm sola. L’E. continua sent la dona elegant i discreta que és des que la vaig conéixer a un curs de Narrativa. La mire i veig algú que desmunta una casa amb la mateixa meticulositat que qui l’ha construïda. Ja no queden sostres ni parets, només pilars, un sofà i una estora a la vista de tots. Una intimitat on ara tots ens endinsem sabent que no hi ha res a fer, que només podem ser-hi, acompanyar-la en el sentiment.
Treballa a una cinquena planta d’un edifici de l’Eixample. Des de la seua finestra es veuen terrats bonics. En el repeu té molts llibres. L’A. parla bé i té tot el temps de món per a mi, que l’entreviste. Abordem temes relacionats amb la desigualtat i la diversitat i diu la paraula classe. Ni raça, ni sexe, ni capacitats: Fa ús del mot classe. Que a la feina tots són massa iguals, que vénen de tres universitats i de dues classes socials. A mi em sobta i em sent incòmoda, però pense i pense i m’alegre que almenys algú diga les coses pel seu nom, perquè el que no es diu no existeix. Perquè negar les classes és negar que el punt de partida no és el mateix per a tots.
