Dylan

25 maig 2019 06:00h

El passat 7 de maig Bob Dylan va actuar a la plaça de bous de València. No vaig anar a vore’l. He llegit algunes cròniques de l’esdeveniment. En algun lloc s’ha resumit l’actuació amb una metàfora molt torera: “Dylan sale a hombros de la plaza de toros de Valencia” (sic).

Tot això m’ha fet molta gràcia per un motiu molt simple: només he vist en directe una actuació de Bob Dylan, però n’he tingut prou. Va ser a València també, al juliol del 2006, en vespres –curiosament– de la famosa visita del papa que tan lucrativa va resultar per a alguns capitostos llavors en el poder i que tanta paperassa judicial ha anat omplint fins avui mateix.

Amics, diguem-ho clar, sense més preàmbuls: els concerts de Dylan són una estafa. No sé en quin moment de la vida aquest extraordinari músic i compositor va començar a atracar el seu públic a mà armada, però això és exactament –sense metàfores– el que són els seus recitals. Degué ser, probablement, després del 1979. En aquell any es va publicar un LP gravat en directe al Japó, “Bob Dylan at Budokan”, on encara ens podíem creure allò tan pietós que l’autor de “Blonde on Blonde” reinventava les seues cançons quan les passava pel directe. Tants anys després, però, i havent-lo vist en persona i havent escoltat el resultat gravat dels seus penosos concerts, estic autoritzat a confessar que el que fa Dylan amb el seu prodigiós repertori és destruir-lo a martellades. Amb una desgana infinita, amb una passió mòrbida digna de millor causa, el senyor Zimmerman agafa les seues genials composicions i en fa, per al públic, una melassa que no es pot llevar de les mans, una gasòfia indistingible on meravelles que no tenen res a vore musicalment com “Like a Rolling Stone” o “Girl from de North Country” sonen exactament igual –exactament igual de mal!

Perdoneu, però crec que estic autoritzar a dir aquestes paraules: sóc dylanòfil des del primer moment. Com he explicat al llibre Història d’Amèrica, vaig ser el típic adolescent que volia aprendre anglés –i ho va fer– per entendre les cançons del senyor de Minnesota. Crec que no hi ha música que m’agrade més que la de Dylan –bé, amb l’excepció de la de Bach, però són passions diferents–. Per això sóc el primer a lamentar l’estafa monumental que és cada un dels seus concerts, la manera com s’hi engalipa la gent impunement. I, el que és pitjor, com s’hi esmicola un grapat de composicions de primer ordre per voluntat del seu propi creador.

Per tot això, no vaig anar al concert de Dylan, ni he tornat mai d’ençà de l’experiència del 2006. Ni hi aniria encara que l’oferira al vestíbul de ma casa. Hi ha coses que no es fan i arruïnar una discografia com la de Bob Dylan és una d’elles. He dit.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next