“Vivim en un moment excepcional en la història de la humanitat on podríem dir en total fermesa que definitivament s’ha declarat globalment la guerra a la vida, la natura, els territoris i els cossos de les persones. S’ha establert un model global hegemònic, polític, econòmic i cultural que és patriarcal, colonial, capitalista i per consegüent, biocida.”
Yayo Herrero, 2015
A l’economia fonamentalment però també a la cultura i la política se’ls ha oblidat preguntar-se (o més bé no ho han volgut fer) quines són les bases materials que sostenen la vida humana. Essencialment són dos: en primer lloc, la natura. Som natura i, per tant, no podem viure al marge d’aquesta; és simplement impossible. Però la nostra cultura ha elevat una paret entre la nostra espècie i la resta del món viu fent-nos creure que podem viure emancipades d’aquest i permetent la construcció d’una economia que és completament aliena al fet que la natura té límits materials. En segon lloc, la interdependència. Cap ésser humà pot viure en solitari, els nostres cossos tenen moments concrets de vulnerabilitat i són irremeiablement finits; fets que estableixen com a recursos fonamentals per a la nostra supervivència la força i el temps de treball d’altres éssers humans que ens alimenten, netegen o desplacen. Podria ser aquest un primer punt de trobada entre l’ecologia i el feminisme, ja que pràcticament en tot el món i en totes les èpoques de la història han estat les dones les que s’han fet càrrec de les cures d’aquests cossos vulnerables, s’han fet càrrec de la vida, així com fa la natura. Destaca en aquest sentit el moviment de les dones Chipko nascut als anys 70 en la India per la conservació dels boscos i contra el monocultiu d’arbres en les regions de Garhwal i Kumaon. Van ser elles les que s’adonaren que la desforestació provocava inundacions i erosió dels sols, de manera que afectaven directament a les activitats econòmiques tradicionals, com ara l’agricultura i la ramaderia, que sustentaven la vida de les seues famílies. Les dones Chipko encapçalen la lluita i han sigut capaces d’analitzar la situació de perill en què es troben perquè són elles les que realitzen el 98% d’aquestes tasques agrícoles i ramaderes que estaven i estan en perill. Com una d’elles, Itwari Devi, comentava en una entrevista realitzada per Vandana Shiva i recollida a Ecofeminismes: El moviment Chipko l’encapçalen dones “primitives”, “endarrerides”, dones que no compren el que necessiten al mercat sinó que ho produeixen elles mateixes, dones que estan en contacte en la natura. El que Itwari Devi ens assenyala en les seues paraules és que és el rol que assigna el patriarcat històricament a les dones en la divisió sexual del treball el que les fa estar més en contacte i més pendents de l’espai natural.
Al començament comentàvem que se li ha declarat la guerra a la vida, i, entenent totes que el paradigma econòmic actual sosté bàsicament que només té valor allò que pot estar expressat en termes monetaris, sembla obvi el perquè d’aquesta afirmació. Les bases materials que sostenen la vida humana estan expressades en termes monetaris? Expressem en termes monetaris la pol·linització, el cicle de l’aigua, el treball domèstic…? No, no ho fem, i és ací quan, per no estar valorats pel mercat, els processos essencials per a la vida desapareixen del plànol d’interès de la nostra cultura i consciència col·lectiva donant lloc a la situació de gran perill que vivim actualment. Considerem, per tant, tremendament urgent desbancar els mercats com a epicentre de l’economia col·locant en el seu lloc el sosteniment de la vida. Yayo Herrero, antropòloga i referent de l’ecofeminisme espanyol, ens fa dues propostes per tal de disputar aquesta hegemonia cultural que permet el funcionament del sistema de mercats. D’una banda, l’austeritat, entesa com a aquesta virtut clàssica d’utilitzar només el que és suficient i necessari. I d’altra banda, una virtut treballada des dels feminismes, l’ètica de cures, com a capacitat de fer-te càrrec de, de preocupar-te de. Aquesta ètica de cures que es reivindica des d'”Allò personal és polític” mostrant la necessitat de dur a l’espai polític i a la lògica de les institucions la quotidianitat.
La mirada ecofeminista ens ofereix ferramentes per poder dissenyar les transicions necessàries cap a una societat més justa i compassada amb els ritmes naturals. Emprar-les i com fer-ho és el repte de la nostra generació.
Irene Muedra García
