Mig de broma alguns, massa seriosament d’altres, quan arriba el 8 de març encara hi ha qui pregunta: “I per què no hi ha un Dia de l’Home?” I també: “I per què cal celebrar un Dia de la Dona?” Anem a pams. El 8 de març no celebrem el dia de la dona, així, en singular. El 8 de març reivindiquem els drets de totes les dones i la igualtat real sense condicionants. ‘Les dones’ no són un objecte homogeni sinó un subjecte variat i múltiple, per això la importància del plural.
Tal com indica l’ONU, els dies internacionals serveixen per a “sensibilitzar, conscienciar, cridar l’atenció, assenyalar que hi ha un problema sense resoldre, un assumpte important i pendent en les societats perquè, mitjançant eixa sensibilització, els governs i els estats actuen i prenguen mesures o perquè la ciutadania així ho exigisca als seus representants”. El problema sense resoldre és clar: una societat masclista i patriarcal en què es perpetuen les desigualtats de gènere. Per això cal un dia de les dones i per això no hi ha un dia de l’home (o dels homes). Dit d’altra manera: hi ha 364 dies de l’home.
Sabem que no tothom és capaç de veure les desigualtats però assumim la nostra funció pedagògica i anirem a la concreció. La cara més visible del masclisme, la punta de l’iceberg, la trobem en la violència física contra les dones. Ni violència domèstica ni violència de gènere, diguem-li pel seu nom: violència masclista. Qualsevol altra denominació, com pretén la dreta, només emmascara la realitat.
Totes les dones poden ser blanc de la violència masclista, no hi ha un model, igual que tampoc no hi ha un model d’agressor. Ara bé, sí que hi ha condicions de vulnerabilitat que afecten especialment algunes dones. És el cas de les migrades, que no denuncien els fets per por a la deportació, o de les dones amb diversitat funcional o intel·lectual.
Fins i tot en el cas d’haver denunciat, el camí per a les supervivents tampoc no és fàcil. Tothom tenim al cap la sentència de ‘La Manada’, que nega la violació. Com deia la fiscal Susana Gisbert en una entrevista a Diari La Veu: “Al món judicial li falta sensibilitat feminista”. A això cal sumar el mite de les denúncies falses, que naix des del masclisme més voraç –polític i mediàtic– i que tracta de desacreditar les dones. Segons dades del Consell General del Poder Judicial del 2016, només un 0,01% de les denúncies eren falses.
Però, a banda de la violència física i sexual, encara hi ha més formes. En paraules d’Alicia Miyares, “hi ha dos grans fenòmens de violències sobre les dones: l’explotació sexual, és a dir, la prostitució, i l’explotació reproductiva, el lloguer de ventres”. Aquestes són, per a ella, “les manifestacions més terribles de violència sobre les dones hui en dia”. També hem de citar la mutilació genital.
Així, una altra mostra de la desigualtat és privar les dones del plaer i veure-les com a simples reproductores de vida. I, si se n’ixen d’aquest paper encomanat per a elles, rebutjar-les. “M’han fet sentir menys dona per no tindre les ganes ni el desig de ser mare”, lamentaven les autores del documental [m]otherhood.
Ara bé, no es pot negar que les dones han sigut tradicionalment –i encara ara– responsables de les tasques de cures. La divisió sexual del treball estableix que els homes s’encarreguen del treball productiu, el que duu diners a casa, mentre que les dones han d’encarregar-se del reproductiu, això és, les tasques a la llar i la cura de persones dependents. Aquest treball de cures sovint és invisibilitzat. Per això, quan amb bona intenció es parla del Dia de la Dona Treballadora, el que s’està fent és ampliar l’escletxa de gènere, invisibilitzar la tasca d’aquestes dones.
Tindre un lloc de treball reconegut tampoc no garanteix la igualtat amb els homes. A hores d’ara, malgrat que ja s’estan aplicant polítiques en eixe sentit, els informes recullen que sense mesures addicionals es tardarà un segle a aconseguir la igualtat salarial entre homes i dones. En concret, el Fòrum Econòmic Mundial considera que hauran de passar 108 anys per a acabar amb la bretxa salarial de gènere i 202 per a aconseguir paritat al lloc de treball. Aquest és un dels motius, tot i que no l’únic, que ens fa parlar de la feminització de la pobresa, és a dir, la major prevalença de la pobresa entre les dones.
Seria injust parlar del feminisme actual sense recordar totes les dones que van reivindicar la igualtat de drets en èpoques anteriors. Però venim d’anys i segles de desigualtats, de dones silenciades i fora del mapa, de protagonistes de la història sense entrada en l’enciclopèdia. Des del 8 de Març passat es parla de ‘l’any de les dones’. Ara bé, no tots són flors i violes: a casa nostra, sense anar més lluny, l’Assemblea Feminista de València denuncia la “criminalització” del moviment “sota l’empara de la llei mordassa”.
Vivim temps decisius per als drets de les dones, amb el feminisme ben viu als carrers i a les institucions però també amb el masclisme i la misogínia a l’atac. Els mitjans de comunicació no podem eludir la nostra responsabilitat. Resulta evident que hui tots els mitjans es bolquen en el Dia de les Dones –de fet, aquesta podria anomenar-se ‘la Setmana Fantàstica de les Dones’– però és obvi que cal combatre el masclisme jornada rere jornada, els 365 dies de l’any. Amb cada notícia que publiquem, amb cada xifra que escrivim, amb cada entrevista que fem, palesem la nostra posició davant el masclisme i contribuïm a estendre aquesta actitud, siga per a bé o per a mal.
Com a diari, creiem en el nostre paper transformador, així que seguirem treballant dia a dia per a combatre totes les violències masclistes i per a reivindicar la igualtat de les dones en tots els territoris i els àmbits de la vida. I si ens equivoquem, feu-nos-ho saber. Aprendre, deconstruir-se i rectificar; tres accions que ens ajudaran en el camí cap a la igualtat. Ens hi acompanyeu?
