I és que al País Valencià no ens calen bufons per atacar la llengua, ací són els mateixos representants polítics els qui la maltracten, els qui seguint les passes històriques de Borbons pirats i generals amargats han fet una tasca coercitiva amb la voluntat estricta de fer-la desaparèixer. Perquè a l’interior de cada valencianoparlant es troben gravats a foc els atacs continus que la llengua pateix i que ens en fa actius defensors. Què dir també sobre els territoris de la Franja de Ponent, on la volen anomenar LAPAO o la destructiva política del govern Bauzà a les Illes Balears, un autèntic desgavell.
Entenem que és tremendament miserable pensar que la culpable de la infelicitat de la gent és l’existència d’una llengua. No gosem dir què es perdria si el català no haguera existit perquè no seríem justos amb allò que se’ns oblida, però podem dir sense por a equivocar-nos que els qui parlem aquesta llengua ho fem orgullosos de pertànyer al nostre tros de terra i comunicar-nos amb un codi que ens diferencia, perquè en la diferència resideix l’essència de les coses, allò que tot ho fa especial i únic. La situació de la nostra llengua és la que és i l’acceptem, encoratjats, per continuar defensant-la a qualsevol preu. Però no podem oblidar que desitgem que arribe el moment en què els encarregats de vetllar per la llengua siguen els qui estan capacitats per fer-ho i no aquells que, per voluntat política i interessada, l’agredeixen sense cap tipus de respecte. Nosaltres mentre farem el més important per a poder salvar-la, usar-la, perquè com deia Joan Fuster en un dels seus cèlebres aforismes: “La llengua no ens la regalarà ningú, l’haurem de guanyar dia a dia”.
