I és que el procés escocès d’independència no comença amb el pacte entre Alex Salmond i David Cameron. Pensem que l’SNP (Partit Nacional Escocès) naix el 1934 fruit de la fusió de diferents moviments independentistes, i ja amb amb el clar objectiu de recuperar la independència d’Escòcia. Una independència perduda després que el 1707, amb el Tractat de la Unió, es fusionaren el regne d’Escòcia i el d’Anglaterra formant el Regne Unit, d’on ara la ciutadania d’Escòcia ha decidit no eixir. En aquest context, el desig nacionalista del poble escocès ha anat a poc a poc consolidant-se i el 1967 l’SNP aconsegueix representació a Westminster. És ja al 1998 quan es recupera el Parlament Escocès, que passarà a ser governat pels nacionalistes en minoria el 2007 i per majoria absoluta el 2011.
Tot aquest procés demostra que les coses en democràcia necessiten el seu temps, necessiten consolidar-se, una maduració inevitable per mostrar al món que la independència dels pobles no és un desig efímer, sinó una necessitat arrelada a la ciutadania que la necessita per a sentir-se un poble lliure. Una condició, la llibertat, que ve avalada per la història, per la cultura i que demostra el seu civisme perquè du gravat a foc i sang la intransigència dels pobles opressors contra la voluntat d’independència d’una nació.
Ara és el moment de fer balanç i analitzar el procés profundament. Però podem dir sense por a equivocar-nos que bona part dels desitjos sobiranistes dels pobles oprimits del món s’han quedat a Escòcia, perquè el resultat és una molt mala notícia. No és suficient la demostració democràtica que han donat al món ni el major grau d’autonomia que els ha promés el Regne Unit, perquè per desgràcia ha triomfat l’estratègia del pànic. Ha guanyat la por dels indecisos inoculada per les amenaces des de tots els racons d’Europa, que ha vist trontollar tota la seua estructura per la voluntat d’un país de només cinc milions d’habitants. La victòria del No és un colp dur, un avís per a les nacions sense estat, però no s’ha de defallir. La incertesa creada per la pujada del Sí ha d’animar a continuar amb tots els fronts oberts. Potser ara seran Catalunya i Flandes els que comencen amb el procés d’independència davall la mirada atenta d’Europa i el seu intocable mercat i, com no, tindran el nostre suport perquè aconseguisquen l’anhelada independència sense acceptar de cap manera fórmules inventades que volen fomentar l’unionisme. I Espanya, a Espanya ni cas…
