És evident que Compromís, opció política d’arrels valencianes que no depén de cap força política d’àmbit estatal, agrade o no agrade, ha simbolitzat amb el seu gran ascens l’esperança d’una part important de la societat valenciana que somia amb fer fora el PP de les institucions valencianes en maig de 2015 i reconstruir el País Valencià. Una aparició amb polítics joves, valents, capaços de denunciar la corrupció sense por a represàlies, amb un discurs agosarat i irreverent, modern, que han sabut fer servir els recursos de difusió mediàtica i les xarxes socials d’una forma notable, i que va tindre el seu moment àlgid en les eleccions estatals del 2011 amb l’ingrés de Joan Baldoví al Congrés dels Diputats espanyol o el de Jordi Sebastià, aquest 2014, com a cap d’una coalició anomenada Primavera Europea, al Parlament Europeu. És potser en tota aquesta voràgine d’èxits que es van oblidar de consolidar-se com a grup abans que fer-ho com a un partit polític seriós candidat a governar algun dia la Generalitat Valenciana.
La coalició Compromís ha sabut arribar allà on els partits que la formen no van poder. Han adquirit el nacionalisme del Bloc per sumar forces a l’esquerra que representa Iniciativa i l’acció ecologista dels Verds, així com integrar un grup de no adherits amb capacitat, com s’ha demostrat, de decisió dins de la coalició. A pesar d’aquesta multiideologia de cooperació han sabut crear una expectativa de canvi real entre la ciutadania, que els ha disculpat la no defensa com a estendard del dret a l’autodeterminació per la defensa d’un projecte polític de terminis llargs, però solucions immediates; han sabut personar-se com adalils anticorrupció i això ha fet que a les enquestes i les darreres eleccions Compromís es convertira en una opció tangible per a molts dels que demanen el rescat de les persones i dels que defensen la terra, la llengua i la cultura valenciana.
Tanmateix, també s’ha fet evident que la coalició no demostra la unió que predica amb tot allò del consens, la participació i el diàleg, perquè ha sigut prou amb el no de part del Bloc al reglament de primàries, perquè cadascú defense des del seu partit la seua postura i acuse l’altre de ser el responsable d’aquesta crisi. Una imatge que ha posat en perill real la continuïtat del grup i el que és encara més greu, la seua credibilitat. I és que se’ns fa dur veure Mònica Oltra acusant el Bloc de problemes interns, perquè ens fa miquetes la imatge potent i esperançadora que havien transmés fins ara, i ens ompli de dubtes de cara a saber si són realment una alternativa potent per a conduir un país amb tants problemes a resoldre com el nostre.
Ara tenen l’oportunitat de demostrar que tota aquesta expectativa creada és real i versemblant. El dia 24 de gener hi ha programades unes primàries que a dia de hui semblen molt lluny de ser un esdeveniment que afiance Compromís com a alternativa al poder de la dreta espanyolista. Uns diran que la crisi ve provocada per les maleïdes quotes, altres per l’aparició de Podem (i els flirtejos d’alguns líders amb el partit de moda) i altres perquè mai han sigut una alternativa real… El que és plenament cert és que han perdut una magnífica oportunitat de demostrar la unitat amb què han fet campanya durant tant de temps. De les urnes del 24 de gener han d’eixir unes candidatures que consoliden un projecte honest i sincer per a les eleccions autonòmiques de maig. L’espectacle que anunciàvem amb l’editorial de l’anterior setmana ja ha començat, i per desgràcia, a Compromís no li ha fet falta ningú per a mostrar les seues pròpies vergonyes.
Sense Compromís és difícil fer País: reclamem solucions des de la generositat, humilitat, responsabilitat i positivitat. Calen polítics amb visió d’Estat Valencià. No hi ha excuses, ni massa temps: queden 180 dies!
