A ningú ha de sorprendre que la política visca d’estratègies i recursos depenent de la situació política i social del moment. És cert que entre els partits d’esquerres i de progrés sempre existeix una distància que, fonamentada en matisos ideològics bàsics, fa que massa vegades siguen incapaços de posar-se d’acord. Cal dir però, que molts Ajuntaments del nostre país es governen amb pactes de progrés i d’esquerres. No és menys cert que la dreta llueix l’orgull gairebé castrense d’anar tots a una, amb el líder al front i passe el que passe, units. I tot això, junt amb l’aparició de l’ambigüitat política que representen Podemos i Ciudadanos (insistim, no som capaços de posar-los el nom en català), fan que aquestes eleccions esdevinguen una cita amb la democràcia històrica i cabdal per als interessos del nostre país.
Si fem una mínima ullada al paisatge que acabem de dibuixar, notarem de seguida certs estímuls que provenen sense dubte del bombardeig mediàtic a què ens estan sotmetent. Notem: per una banda el PP no pot representar cap canvi. És el partit que ens han conduït a aquesta situació límit, i tanmateix es postulen com el partit a batre, maleïda paradoxa que només s’entén a partir de la fèrria disciplina ideològica dels seus electors, cosa que ens recorda uns temps no massa llunyans i de tràgic record social. A l’aguait, i encara sense poder pair un èxit que no esperaven, Ciudadanos i Podemos esperen entrar amb força al Parlament valencià, sense cap tipus de bagatge ni experiència i més per demèrit de la resta de partits. Tanmateix, cal separar ideològicament aquests partits, Podemos ja ha dit que no pactaria amb el PP i es posiciona lluny de les idees del partit de les gavines; mentre, Ciudadanos ens fa la impressió que pactaria amb el diable per una certa quota de poder, un partit que no defensarà cap patrimoni cultural dels valencians i que restarà sotmés als dictats d’aquell amb qui pacte. Dit açò, entenem que l’aparició dels dos partits ajuda a avituallar democràticament el sistema i pot rebentar el bipartidisme etern dels dos grups majoritaris, cosa que, insistim, pot millorar en alguns aspectes la democràcia en què vivim.
Finalment, tenim l’única alternativa possible a un govern del PP: un pacte d’esquerres i de progrés basat en principis d’urgència social i de supervivència nacional i que es bastisca sobre la necessitat apressant de reconduir el nostre país. Potser ací també es podria comptar amb la important aportació de Podemos, encara que en temes d’identitat nacional potser miren més l’Estat espanyol que el propi país, però això està per veure. No exagerem de cap manera, si no hi ha pacte d’esquerres i de progrés, entre totes les forces polítiques que el poden fer (PSPV-PSOE, Compromís, EUPV-ERPV-Els Verds-AS, Podemos) amb la representació que els atorgue la ciutadania, i el PP torna a guanyar el Govern de la Generalitat, podem començar a acomiadar-nos de seguir pensant en clau valenciana, perquè la pressió exercida des de Madrid és tan gran que els submisos i incapaços polítics valencians que ens governen faran el que siga per acontentar-los.
No hi ha excuses, els partits que es presenten com a alternativa a una dreta rància, dèspota i destructiva han de ser capaços de parlar i entendre’s, abans o després de les eleccions, amb les sigles i cares que siguen, però cal que es presenten com una força unida i capaç de proposar una alternativa de govern ferma i dura amb tot allò que ha dut el nostre país a la ruïna. Que no es preocupen per si el poble s’enfada perquè no ho farà, és més, és el que el poble demana, una autèntica força d’esquerres capaç de governar per a la ciutadania i el poble valencià. Deixem de banda els matisos, l’estaca és gran, però la podem tombar, i tant que la podem tombar…
