Les conseqüències d’aquest terrorisme global, que de tant en tant ja no sabem qui el practica o per què es provoca, són devastadores per a una societat tan fràgil com la nostra. I més, si les amanim amb unes reaccions polítiques més acostades a la demagògia i la propaganda que al sentit comú amb què s’han de conduir aquestes situacions. De fet, el president ‘socialista’ François Hollande ja ha declarat unilateralment la ‘Guerra’ a l’Estat Islàmic, cosa que l’acosta a les posicions del famós ‘Trío de las Azores’ que tanta violència han generat des d’aleshores. I més a prop, a l’Estat espanyol, PP i PSOE (i també Rivera demanant que el deixen jugar) defensen conjuntament el pacte antigihadista, un acord que entre altres coses augmenta la pena per aquells que siguen condemnats per activitats terroristes, una ‘fantàstica acció dissuasòria’ per a gent que està disposada a matar-se en nom de Déu. Comptat i debatut, ens preguntem: a quina guerra aniran?, a quina part de l’Estat islàmic atacaran, la d’Irak, la de Síria?, aniran ells amb els seus magnífics vestits i la seua còmoda vida?, assetjaran països i titllaran de ‘danys col·laterals’ les víctimes civils?, o simplement continuaran fent com fins ara i bombardejant la vida a qui viu amb la mort com a veïna? Ara com ara, fins i tot la guerra té normes i no és tan fàcil declarar la guerra a un ‘estat’ que no compleix els requisits de la legislació internacional.
Es fa evident la dificultat de gestionar tant d’odi, tanta violència i tants crims. De fet, fins i tot es pot entendre la reacció social d’animadversió cap a tot allò que recorde l’Islam, perquè aquesta por que ens han inoculat a posta, sense voler-la, es rebel·la proporcionalment contra l’enemic imposat. Però l’Islam no és el nostre enemic, no ho és qui viu amb nosaltres, qui comparteix els nostres transports públics… no ho és el pare del company del nostre fill a l’escola, no, ningú d’ells ho són. I per això, perquè no podem permetre mai més que la por tinga aquest espai immerescut en el nostre món, hem de demanar als nostres representants que no responguen a les agressions amb més violència, ja en tenim prou amb patir la que ens produeixen uns assassins salvatges i malalts. Els hem de demanar que siguen, més que mai, garants de la justícia, que s’allunyen de tanta ira i apliquen la política de manera adequada.
Perquè no volem cap guerra, no volem combatre amb els altres, siga com siga, contra un enemic fanàtic o invisible, contra el terrorisme global o contra el fonamentalisme absurd. No volem que els nostres dirigents declaren guerres, no volem que de nou les armes silencien la Pau amb l’estrèpit insuportable del seus trons, no volem que els nostres fills, els nostres néts, la nostra gent, haja de patir de nou la miserable ira dels dirigents. No, no volem cap guerra. Volem que tot servisca perquè el món entenga que els refugiats volen fugir del que el divendres es va patir a París, perquè paren d’una vegada d’embrutar el cel amb armes que destrossen la vida… Volem lluitar, clar que sí, però amb unes armes que no maten i que siguen capaces de transmetre cada dia el nostre compromís amb la Pau. Declarar la guerra s’ha demostrat inútil, sobretot, des que el ‘món occidental’ va decidir cercar uns enemics, a qui prèviament armaren, sense importar-los si els qui morien eren culpables o innocents.
Per tot això, i moltíssimes raons més que només ens caben en la nostra capacitat de raonar, volem humilment, des del nostre xicotet racó del món, que triomfe per una vegada la intel·ligència, la cultura davant l’odi i la por. Definitivament, no volem cap guerra.
